Suposo que a hores d'ara no he d'explicar a ningú que ja ha començat la campanya de Nadal. Un mes i mig llarg de campanetes i llums, de músiques enllaunades i de somriures forçats. És una època de bogeria i d'excés, probablement el més semblant a les bacanals romanes, quan se suposa que hauria de ser -religiosament parlant- tot el contrari: temps de recolliment, de calma i de retrobament familiar a la vora del foc.

Però no. Poses la tele i t'escupen a la cara anuncis de tota mena, el millor que puc dir dels quals és que són un atemptat a la intel·ligència i al bon gust. Em quedo perplex en veure anuncis de videojocs que destil·len una violència inaudita al costat d'angelicals missatges de "vuelve a casa por Navidad". El televisor esdevé durant aquests dies com una mena de bèstia apocalíptica, tant, que enyores els telenotícies on et parlen de la crisi.

Els carrers s'omplen de gent amb el semblant febril, obcecats a comprar i comprar, com si en això els anés la vida. Els aparadors de les botigues s'omplen de productes innecessaris que per uns dies esdevenen de primera necessitat: corbates que ningú es posarà, clauers que quedaran en un calaix, llibres que no es llegiran, perfums que s'arraconaran entre el poti-poti de la lleixa del lavabo i altres estris que no se sabrà mai ben bé per a què serveixen.

Darrerament pensava, il·lús de mi, que en temps de crisi la campanya de Nadal seria més continguda, més reflexiva, però veig que no. Ens deixem entabanar pels llums i els colors de la societat del consum, un model de societat que ens ha consumit fins al moll de l'os. Després de Nadal vindran encara temps més magres; gaudim mentrestant de la música ambiental, com si fos la penúltima peça de l'orquestra del Titanic.