Malgrat que de fa dies l'actualitat informativa se centra lògicament de manera quasi monotemàtica en la qüestió transcendental del coronavirus, hi ha altres temes que, tot i no ser tan importants com la pandèmia, també afecten el nostre present i el nostre futur. Aprofitem el confinament obligat, doncs, per parlar un xic de Girona.

En passejar pels carrers i les places i observar-los amb un xic de deteniment, és fàcil adonar-se que, de fa temps, Girona està força més bruta i deixada del que estàvem acostumats a veure. D'altra banda, quan demanes a la gent si sap quines són les idees motores que des de la casa de la vila s'han implementat per il·lusionar-nos i fer-nos avançar, ningú no les coneix i ni tan sols sap si n'hi ha.

Aleshores, la pregunta lògica és: algú sap cap a on anem? Hi ha un projecte de ciutat amb visió de futur? Utilitzant un símil mariner d'aquells que agraden a Artur Mas, ens podem qüestionar si realment hi ha algú al timó de la nau. Ja sé que tot és més complex i que cal relativitzar un xic perquè, de fet, volem tenir una certa confiança en el govern municipal i pensar que té les idees clares i algun objectiu per al col·lectiu veïnal. L'opinió generalitzada, però, és que el projecte no es veu enlloc i que el govern municipal bàsicament va tirant de la rifeta i aprofitant l'impuls que la ciutat va rebre fa més de trenta anys. Però com que les lleis de la física són inexorables, l'impuls ha perdut empenta i la velocitat s'ha alentit.

Calen idees i reptes nous que projectin l'urbs i la seva zona d'influència cap als propers vint-i-cinc o trenta anys, però ni veiem una actitud proactiva en aquest sentit ni tampoc se'ns explica quins objectius s'han marcat. Així, la vida ciutadana gironina, que havia estat dinàmica i capdavantera, va caient en una mena de letargia i una manca de lideratge preocupants. És difícil de predir si quan sigui l'hora de revalidar o retirar confiances, aquesta incapacitat o poca voluntat d'arreglar problemes i encomanar optimisme passarà la lògica factura o tot plegat es tornarà a tapar amb discursos patriòtics, tan encesos com buits, que, per estrany que sembli, tenen un segment d'electorat fidel considerable.

La neteja de carrers i places, per exemple, ja fa temps que no va bé i el contribuent s'està acostumant a veure pilons de brossa descontrolats al costat dels contenidors així com molts escocells d'arbres bruts i mal cuidats, per no parlar de les herbes que veiem sortir de manera inversemblant per les escletxes de murs i zones empedrades. Aquell càlcul raonable que per cada quatre quilòmetres i mig hi hauria d'haver un treballador per escombrar i recollir la brossa està lluny de complir-se i, en aquests moments, hi ha rutes de neteja de fins a deu quilòmetres amb un únic treballador.

Tampoc no sembla que la freqüència de recollida de brossa i buidatge dels contenidors sigui gaire ajustada a les necessitats de la ciutat. Fa anys que van anunciar amb bombo i platerets que l'empresa adjudicatària disposava de la maquinària adequada per netejar-los a fons amb aigua de manera freqüent i regular. Constatem, però, que tant la freqüència com la regularitat estan lluny de produir-se.

Quant a seguretat, és sabut que la plantilla de la Policia Municipal necessita un augment considerable d'efectius. Els entesos diuen que, com a mínim, calen una trentena més d'agents per complir amb les ràtios mínimes homologables europees. Segons dades del Ministeri de l'Interior de 2019, els robatoris amb violència a la nostra ciutat han augmentat un 26% i tenim una mitjana de sis furts al dia.

Una altra prova palpable que no anem bé en aquest camp és la profusió de cartells homologats que els veïns del barri de Sant Narcís fa temps que han penjat a les seves cases i establiments, amb un ull ben gros dibuixat i un lema que resa: «En aquest barri, els veïns vigilem i ens cuidem». Ho fan amb coneixement de l'autoritat municipal, sí, però és una mostra palpable que qui hauria de vetllar per la seguretat de tots els ciutadans no ho fa o no ho fa prou bé.

Acabo amb una apel·lació a seguir de manera disciplinada i solidària les normes de confinament domiciliari i, com diu el bon amic M. À. F.: «Respectem la distància perquè estimem la proximitat».