Lluís Mateu Riera: "En l'àmbit cultural, Salt és un referent en el camp del teatre"

Lluís Mateu Riera (Salt, 1943) recollirà aquest matí el Premi 3 de març 2024 de Salt. El jurat va apostar per ell perquè considera «pel seu compromís històric en activitats culturals i socials que es porten a terme al municipi i la seva col·laboració desinteressada a la ciutadania saltenca». Entrevistat per Diari de Girona en un banc de la plaça de la Vila, on hi ha les escultures de les llúdrigues que va fer fa quaranta anys, presumeix ben orgullós d’haver guanyat aquest guardó. Mentrestant, alguns veïns s’aturen per felicitar-lo i ell ben agraït els somriu, els dona les gràcies i té una amable conversa amb tothom que s’hi apropa.

Com va reaccionar quan li van comunicar que l'havien proposat com a Premi 3 de març 2024?

Em va semblar bé, sobretot, perquè va ser una sorpresa. Uns amics van pensar fer-ho sense preguntar-m’ho i un cop ho van tenir tot a punt, que van trobar moltes coses meves, llavors m’ho van preguntar si em podien proposar. Jo els vaig dir que encantat. Sobretot, per l’actitud dels amics que em van presentar. Em va agradar.

Té 80 anys, ha contribuït culturalment i socialment amb la vila. S’esperava tard o d’hora poder rebre aquest reconeixement?

Abans ho feia l'Ajuntament, que determinava una persona. Ara es fa d'una manera que t'ha de proposar la societat. És diferent i tard o d'hora ha arribat. Me l'han donat i s'ha fet justícia.

Què significa per vostè haver guanyat el premi?

És una cosa simpàtica. T’agrada que el poble reconegui les coses que has fet. És una cosa satisfactòria i no suposa res més que una cosa que quan ets gran ho agraeixes. Agraeixes que, com a mínim, t’hagin proposat i d’aquesta manera.

A les seves memòries, Salvador Sunyer i Aimeric el defineix com a «saltenc, optimista, cordial i obert com una finestra a l’aire lliure... un gran dibuixant en Mateu, un excel·lent caricaturista, un amic lleial». Hi està d’acord?

Sí. Vaig treballar molts anys amb Salvador Sunyer, i em coneixia molt bé. El meu aprenentatge el vaig fer en una farmàcia, on vaig entrar als 14 anys. Allà em vaig trobar amb ell, i era una persona molt comunicativa i em vaig sentir molt bé amb ell. Ens vam entendre molt bé. Vaig aprendre moltes coses. La farmàcia va ser la meva universitat. En Sunyer va dir això perquè ja em coneixia, sempre li he estat molt agraït.

Vostè es definiria d’aquesta manera?

Jo em definiria com artista. Ha estat la meva manera d’expressar-me tota la vida. He fet pintura, escultura, dibuix... Encara que havia de treballar a un altre lloc, em permetia fer coses de treball pel meu compte. He dedicat tota la vida en la pràctica de l’art.

Parlem de les aportacions que ha fet a la vila. Estem a la plaça de la Vila, on hi ha les escultures de les llúdrigues que va fer fa 40 anys. S’esperava que tindrien tant d’èxit fins al punt que molts saltencs vindrien a fer-se fotos aquí o les tindrien com a adhesius al cotxe?

Mai m’ho hagués pensat i és una satisfacció perquè la llúdriga és la icona del poble gairebé. . Les escoles venen i explico tot el procés de fer les llúdrigues als nens. També tinc dues escultures a la font del Paradís, allà al Pla dels Socs, a les Deveses. 

Quina de les tres llúdrigues li agrada més?

La meva preferida és la del lludripiu (riu). M’agraden les tres, a més és una bona plaça i a l’estiu s’hi està molt bé.

Un lludripiu?

El vaig inventar jo aquest nom. És un animal que no existeix. La gent voldria que el piqué un lludirpiu perquè dona energia per dos o tres mesos. Però no pot picar els humans, només a les llúdrigues. Tot i així, si fregues el lludripiu d’aquesta llúdriga, et dona energia per un dia. Hi ha un conte que vaig fer sobre això i els nens venen a fregar molt el lludripiu.

També va estar involucrat amb el moviment de la independència de Salt el 1983 fent el logotip. Com creu que ha evolucionat Salt des que es va independitzar fins ara?

Ha evolucionat i ha tingut un canvi brutal. Comparat amb el que era quan estaven annexionats. Girona semblava pretenia fer un suburbi a Salt. Si no arribem a independitzar-nos, Girona hagués anat creixent cap aquest costat, per malament. Salt ha evolucionat en general des que és independent, només pel fet de tenir un Ajuntament propi ja es nota. Supeditar amb un veí és el més complicat.

Sobretot ha destacat en l’àmbit cultura. En quin punt es troba Salt?

Salt té un actiu importantíssim que és el teatre. El teatre s’ha portat molt bé per part de Salvador Sunyer i Bover. Han posat el teatre de Salt com un referent. 

«Guanyar el premi és una cosa simpàtica. Agrada que el poble reconegui les coses que has fet»

Ja fa 18 anys que està jubilat. Què fa?

Encara estic pintant i fent coses. Això de les xarxes t’estimula treballar perquè ho pots escampar. La gent comenta el que fas i és una cosa agraïda. Estic a plena disposició del poble.

Troba a faltar l’ensenyament que feia abans a l’Escola de Belles Arts, per exemple?

En part si i en part no. Ho havies de preparar tot i estar en una escola i impartir experiències. T’obligava molt. M’agradava molt, però quan tens certa edat has de deixar algunes coses. Amb els anys vaig decidir parar i fer el que a mi m’interessa sense cap obligació.

Sempre ha combinat l’art amb altres feines. Va començar de jove a la Farmàcia Simon, i després es va fer càrrec de l’Escola Municipal d’Art el 1990 i fins a jubilar-se el 2004. Va pensar mai a dedicar-se exclusivament a l’art?

Sí que alguna vegada em vaig plantejar independitzar-me de tot i dedicar-me exclusivament a l’art, a les exposicions o a la pintura. Ho vaig madurar i vaig veure que necessitava una base segura i després fer tota la resta. Ho he pogut combinar perfectament sempre.

Hi ha alguna cosa que li hagués agradat fer i encara no ha fet?

He fet el que m’ha agradat i no em sap greu res. Potser les coses físiques. Feia molt d’esport i anava en bicicleta, cosa que no puc fer ara per l’edat. Les coses mentals, estar l’estudi i fer coses encara ho vaig fent. De fet, vaig fent coses noves. Sempre he anat molt per lliure he fet el que m’agradava fer. No m’he encasellat mai.

Subscriu-te per seguir llegint