Quan celebrem la Pasqua i estem bé, la celebració ens eixampla el cor, perquè costa molt poc il·lusionar-se, deixar-se anar, fer confiança...

Però hi ha moments i estones... I de cop i volta les nostres vides poden topar amb un d’aquells moments en què tot ens cau al damunt. Les preocupacions, els atabalaments i els sofriments ens fan sentir molt poca cosa. Un d’aquests moments tristos és la malaltia. Es gira tot al revés. Sense dramatitzar, però et sents sol.

Tens dubtes sobre el que fas, però no hi veus gaires alternatives. I en aquestes ocasions t’assalten preguntes que ni tan sols voldries formular: què faig amb la meva vida? De vegades fins i tot ens falten paraules per expressar aquest neguit.

Només ens queda dir una cosa així com «estic malament», o simplement callar. Penses llavors que ningú no pot sentir-se tan malament com tu, tan sol, tan abatut... Però això és, tristament, part de la vida i del camí de tots els homes i dones que decideixen construir alguna cosa, somiar alguna cosa, estimar alguna cosa... Perquè, quan apostem per alguna causa que ens omple, alhora ens enganxem al vagó de la incertesa, acceptem ser vulnerables i exposar la nostra profunditat. I en aquests moments ens cal saber que no anem sols. Mai. Perquè des d’aquella primera Pasqua, quan Jesús va aparèixer de manera difícil per fer comprendre als seus que la Vida triomfa sobre la mort, creure en Jesús és creure en els nostres somnis i les nostres històries personals i comunitàries. Per això, aquests dies de Pasqua, recordem i celebrem un grup de dones que discretament però amb valentia canviaren el desconcert per l’esperança, superant així pors i dubtes. També recordem i celebrem l’apòstol Tomàs, que ens fa redescobrir que l’esperit crític no està renyit amb la confiança, perquè un i altre ens permeten madurar en la Vida.

I celebrem i recordem moltes més escenes pasquals, en les quals redescobrim que no estem tan sols com pensem, sinó acompanyats per un Déu [...] (extret del Full Parroquial).