Per Internet corre un llistat dels millors bolets, en espanyol, on ja es veu que els nostres veïns no solament no tenen noms per designar-los, sinó que hi entenen molt poc. Col·loquen en segon lloc la tòfona, cosa que és una barbaritat, de totes totes; i, a més, la tòfona sempre la tractem a part. Aquesta llista, del primer a l´últim, està formada pels següents bolets: l´ou de reig -per al qual no tenen nom i l´han manllevat del català oronja-, el cep -que anomenen simplement hongo, cosa que sempre m´ha estra-nyat... és com si existís un sol bolet!; a Sòria, en canvi, l´anomenen miguelete, un curiós nom-. En tercer lloc, hi posen el moixernó blanc -l´anomenen molinero, nom que han pres del francès, pel seu color enfarinat-, de totes maneres molt menys conegut i apreciat que el moixernó corrent. El quart lloc d´aquesta classificació és un agàric -per tant, de la família del camperol o xampinyó silvestre, del rubiol de bosc o de la bona de neu anisada; a Catalunya és inapreciable-. Després ve el pinetell -níscalo-, que és la varietat de lactari d´inferior qualitat que el rovelló. A continuació hi inclouen la trompeta dels morts, per a la qual no tenen nom popular -rossinyol negre o orella de ruc- i , sorprenentment, no diuen res del rossinyol de pi -que és tan bo o més que aquest- ni del finíssim rossinyol. Segueix la paloma, comella o maneta, que anomenen amb el nom català de paloma.

Els gustos poden ser subjectius, però hi ha uns certs acords de quins són els millors bolets, des del punt de vista català, ja que cada país té criteris diferents; i potser alguns no tenen criteris, per falta de coneixements, com els espanyols!...

Als xinesos els solen agradar bolets poc carnosos que a Catalunya no tenen cap consideració, com les «orelles de simi» o els bolets negres, si bé allò que en diem cuina xinesa correspon a un territori tan gran i a tantes nacionalitats que no es pot generalitzar. També els agraden bolets similars als nostres xampinyons de prat, als camasecs i alguns amb un curiós aspecte fàl·lic -comestibles, és clar, i no pas el nostre tòxic Phallus impudicus-. A diferència nostra, també solen utilitzar els bolets per les seves qualitats terapèutiques. És el cas del ganoderma, un bolet de soca que a Catalunya anomenem pipa i que no se´ns ha ocorregut de menjar mai, que ara fa furor entre els babaus que creuen que les piràmides servien per fabricar energia i bajanades similars...

Als suïssos i els nòrdics, en general, els agraden els rossinyols. Els alemanys també es deleixen per l´apagallums o parasol. Els eslaus -polonesos, russos, ucraïnesos, bielorussos..., els pobles més micològics del món- també mengen rovellons; i fins terrandossos, un bolet de gust picant que aquí només es menja en algun lloc... Els espanyols pràcticament només mengen les setas de cardo, que neixen amb les cagades de les ovelles de la meseta. Els bascos tenen els perretxikos, que són els nostres estimats moixernons, i que no s´ han de confondre amb els seus parents pobres, però gustosos: els camasecs. Els italians adoren els funghi porcini, o sigui els ceps; i els francesos -i els occitans-, també el cep i la múrgola.

Als catalans, en general, ens agraden els bolets carnosos i perfumats: i com és ben sabut, el rovelló (vols saber on trobar rovellons?) i el seu parent inferior, però també bo, el pinetell. Però som tan gurmets en el tema dels bolets, que distingim entre rovellons i pinetells o pinencs -malgrat que per a molts són el mateix bolet-, i entre múrgoles de bosc o negres i múrgoles rosses o de prat.

En aquest rànquing del gust català també hi hem de col·locar el cep -i alguns altres de la família, com el sureny o siureny- i, és clar, l´ou de reig, monjoia, quicou, etc. Compte amb el seu parent, que és molt tòxic! Després ve la llenega, carmellosa, mucosa, etc., per a molts un dels reis dels bolets. Pel que fa al perfumat i bonic rossinyol, ginestrola, etc., no és gens menyspreable: hi hem d´incloure, també, l´escarlet rosa.

També els gustos per determinats bolets es reparteixen per comarques: així, a la meva, el Pla de l´Estany, mai no s´havien caçat els rossinyols de pi, rossinyolics, etc. i a Catalunya, en general, la trompeta dels morts o rossinyol negre era un gran desconegut, i ara ambdós -de la família del rossinyol- són molt valorats.