Anar depurant el somni

A banda de Dalí, que ho tenia meridianament clar («Le surréalisme, c’est moi!», deia), la resta d’artistes que, en un moment o altre, van aixoplugar-se sota aquesta etiqueta, mai van acabar de posar-se d’acord a l’hora de definir-ne els límits ni d’establir, per raons òbvies, unes directrius estètiques clares. De fet, mentre Breton publicava el Primer manifest surrealista (1924), Dalí tot just covava el seu Manifest Groc (1928): ambdós compartien la voluntat de trencar amb la tradició immediatament anterior però des de llocs i contextos molt diferents i, en especial, des de posicionaments polítics gairebé antagònics. En qualsevol cas, i a banda del surrealisme històric (el que aniria de 1924 fins a mitjan anys seixanta), el que resulta més sorprenent és la pervivència no del moviment sinó de l’adjectiu: afirmar que una cosa és «surrealista» (no cal que es tracti d’una obra d’art) és acceptar que el seu format i els seus continguts no poden ser copsats mitjançant les categories mentals que emprem habitualment. Aquesta, diguem-ne, anarquia iconogràfica, és el que acabaria desembocant, en paraules de Pere Salabert, en «un idealisme residual modificat amb despulles de múltiples procedències (...) que sobreestima les formes, considerades signe espiritual, al mateix temps que desconfia perillosament de la materialitat del món».

Per fortuna, artistes com Eduard Bigas saben pouar en el llegat surrealista allò que encara té sentit, és a dir, la seva vindicació de la pintura i del desig de veure-hi més enllà. Ho explicava molt bé en Cirici Pellicer a propòsit de Joan Ponç, un dels referents clau en l’imaginari de Bigas: «L’art és el fruit d’un desig. Un desig és la consciència d’un buit que actua com a xuclador i ens mou cap a ell. Actua com qui furga en si mateix. Sap que hi ha un altre món fora del visible i, com vol René Char, acluca els ulls sobiranament per veure quelcom que val la pena d’ésser vist».

Pintar i dibuixar, insistim, serien l’opció més directa (literalment immediata) per accedir a aquest anvers del visible. I és que, sense deixar encara a Ponç, és ben vigent el què afirmava J.J. Tharrats a la seva Guia elemental de la pintura moderna: «I, quan pensàvem que la pintura havia esgotat totes les seves possibilitats d’expressió, que ja havia exprimit tota essència, sorgeix de les nostres files, l’esperit creador de Joan Ponç, amb el seu calidoscopi apocalíptic i amb la seva bandera flamejant com un meteor salvatge, agressiu, discorrent en un univers d’al·lucinació aplacant». Un esperit creador que nidifica a tots els llocs i en totes les èpoques: Bigas actualitza l’impuls que movia a gent com Ponç o Cuixart, però també incorpora la gran lliçó plàstica de Francis Bacon, a saber, la de vastes extensions monocromes, aparentment neutres, esdevingudes escenaris atemporals on la pintura més orgànica i gestual (descarnada i encarnada alhora) representa totes les modalitats de la tragicomèdia humana. L’exposició de Palafrugell ens regala la versió més madura i depurada d’Eduard Bigas: aquella filiació surrealista més evident, com dèiem, que va de la dècada dels vuitanta fins als primers anys del tombant de segle es converteix, lentament, en quelcom molt més subtil gràcies, en part, a la incorporació de conceptes musicals a la pintura, com ara el ritme, la vibració i les famílies cromàtiques. Un encert, en definitiva.

Subscriu-te per seguir llegint