El dolor és a la pell

Exposicions com les de Sarah Jérôme a Perpinyà serveixen per recordar-nos, abans de fer qualsevol altra consideració, que una pintura figurativa (o representacional) no només és allò que sembla. De fet, la història de l’art sencera ens ensenya com obres aparentment acadèmiques i inofensives (els retrats de Goya o Rembrandt, els episodis bíblics de Caravaggio, el costumisme urbà d’un Hopper o un paisatge qualsevol de Van Gogh, per posar un grapat d’exemples ben coneguts) són amb prou feines la part visible i deliberadament epidèrmica d’universos inquietants que, justament per la seva condició d’inefables, no poden ser representats directament (és allò de Perseu que, per sobreviure, només podia mirar a la Gorgona a través del reflex del seu escut-mirall).

A la inversa també sol passar: les pintures (o les fotografies) que es recreen en l’horror, els treballs que fan un mal ús de l’expressionisme més descarnat, els inventaris de desastres que volen denunciar i jutjar al mateix temps o, en definitiva, els artistes que afirmen tenir perfectament clar el que volen «comunicar» (alliçonadors i perdonavides, ells), sovint, per no dir sempre, resulten mel·liflus, previsibles i, a diferencia dels primers, perfectament innocus.

Fa de mal explicar, però és relativament senzill detectar determinats perfils humans i artístics i associar-los, amb totes les excepcions que es vulgui, a algun dels dos grans grups (els inefables i els pamfletaris). La idea, i tot i que la biografia de l’artista no sempre és el més rellevant (del «Nulla aesthetica sine ethica» se n’hauria de parlar llargament: podem preferir Zweig a Céline, però ambdós eren escriptors formidables), és que allò que solem anomenar «etapa formativa», en canvi, si que ens ajuda a comprendre determinades orientacions i periples creatius.

Ens referim, en primera instància, a la qüestió del rigor: per més que la pedagogia actual defenestri l’esforç en benefici de l’hedonisme imbecil·litzant (ens volen estúpids però feliços), hi ha determinades activitats, com ara la música o la dansa clàssica, que reclamen mètode i si, horribile dictu, esforç. Pensem, en part, en els coneixements d’aquell artesà (Craftman) que tan bé descriu Sennett al seu assaig homònim, però també en tots els viatges que s’emprenen en direcció contrària, és a dir, els que abandonen lentament l’acadèmia i la lògica de la repetició a la recerca d’espais de llibertat sovint inexplorats. Un parell d’exemples? Doncs Picasso i Schönberg. O en altres paraules: cubisme i dodecafonisme.

Però centrem-nos en l’inabastable Sarah Jérôme. L’artista de Rennes és una genuïna representant d’aquesta comunitat creativa que, sense renunciar als procediments tradicionals (pintura i dibuix, bàsicament, però també escultura i instal·lació) ha anat transformant lentament la seva pràctica artística (ballarina a l’Òpera Nacional de Lió en els seus inicis) en direcció a un espai marcat per la terbolesa dels sentiments i el desassossec existencial. Davant dels seus darrers treballs es fa difícil no pensar en la terrible lliçó apresa a dalt dels escenaris i, en especial, al llarg de les interminables sessions d’assaig: la veritat dels cossos és implacable, com ho és el gest d’unes mans que aferren impel·lides pel desig o, a l’extrem oposat, els peus torturats i injectats en sang que volen ser arrel i al mateix temps alliberar-se de la terra per emprendre el vol.

Doncs això: la naturalesa sinistre dels cossos i de les relacions que estableixen exerceixen en nosaltres una forma de crueltat que, en el fons —i contra pronòstic—, té un important component ètic. I és que, com molt bé assenyalava José Ovejero al seu estimulant assaig La ética de la crueldad, un dels nostres principals problemes és que vivim «refugiats en el somni de la raó, obrim la porta a monstres que no poden fer-nos mal […] Obtenim el plaer no dels nostres actes sinó de les nostres representacions». Per contra, hi ha obres (com les de Sarah Jérôme) que ens retornen al món de la única manera possible, és a dir, a través d’una forma de violència que, al no ser explícita i en no oferir sortida possible (com dèiem al començament) ens obliga a assumir, sense filtres, totes les contradiccions.

Sarah Jérôme va néixer l’any 1979 a Rennes i, en l’actualitat, viu i treballa a Montreuil, França. Després de graduar-se al Conservatori Nacional de Dansa de París l’any 1998, va fer una estada relativament curta a l’Òpera Nacional de Lió. Amb tot, la seva particular sensibilitat la va empènyer en direcció a la visualitat i a la plàstica contemporània: fidel als seus principis formatius, va decidir estudiar a l’Escola Nacional Superior de Belles Arts de París. D’aleshores ençà, Jérôme ha anat consolidant la seva projecció internacional gràcies al rigor i a la densitat conceptual dels seus treballs.