Pensava escriure aquestes ?paraules per dilluns passat, però, com sol dir-se "causes alienes a l'empresa" m'ho van impedir. Ho faig avui perque hi ha notícies que perduren i dolen i un ?voldria que no existissin els fets que les provoquen. Com ara, en pocs dies, dos que s'han produït a Catalunya: un, en el meu poble, Barcelona, que és el poble de tots els catalans, i un altre a la ciutat de Cervera, en terres lleidetanes.

Són dues accions tristes, significatives, aïllades, però el mal és que de ?vegades aquests actes semblants es converteixen en símbols i els símbols acaben essent, en ocasions, ganivets tallants, paraules amenaçadores, batecs que somien, tornen a somiar, bogeries d'odi, de sang i de crueltat, com si aquestes, a l'Espanya d'avui, fossin possibles.

Citaré per ordre cronòlogic tals fets, que potser ja coneguin alguns de vostès. El primer va passar als afores de la bonica ciutat de Cervera, de la qual tan bons records guardo. Allà hi ha un titulat Espai de la Memòria impulsat per la Generalitat per recordar a les víctimes d'ambdós bàndols de la Guerra Civil, la més horrible de les pàgines de la nostra ?història. Fa menys de tres mesos, i pel conseller d'Interior, Joan Saura, fou inaugurada una petita part de dit Espai de la Memòria: un escuet monument constituït per una creu i una làpida. En aquesta figuraven els noms dels dotze religiosos carmelites assassinats el 28 de juliol de 1936. Foren cremats i les seves restes escampades per la zona. Doncs el passat mes, el senzill rcord, insisteixo, impulsat per la Generalitat, fou destrossat per uns bàndals que van arrencar la creu, van pintar una falç i un martell i una bandera catalana independentista. Així, els salvatges bretols demostraven el seu democràtic "patriotisme" català i polític...

L'altre succés és més recent i és igual però de signe totalment oposat: van ?empastifar amb pintura vermella el monolit que s'aixeca al fossar de Santa Elena, al castell de Montjuïc, on fou afusellat el president Companys. Així mateix, els murs del castell aparegueren amb les corresponents i "idònies" pintades i crits. Una altra, doncs, demostració de "patriotisme democràtic".

Lluny queden, en ambdós casos, les críptiques paraules evangèliques: Deixeu que els morts enterrin els seus morts. Deixeu, sí, de remoure terres ensangonades, ànimes adolorides, memòries trencades, records no viscuts, paraules dels libres apreses a cops de radicals propagandes... Respecteu, sobretot els joves que no saben de la missa la meitat, sinó el que uns i altres els han volgut explicar, el deixar en pau els que des de tantes dècades la reclamen i dret hi tenen, fossin quins fossin els seus noms i circumstàncies. És que mai aprendrem el que de veritat és viure sense enfrontaments ni punys tancats? És que sempre hem d'ensopegar i ferir-nos amb les dues Espanyes que gelen ànimes i cors, esperances i il·lusions? És que sempre hi haurà espanyols que tinguin als ulls el reflex de l'odi que tan bé va saber plasmar Francisco de Goya en els seus quadres i en els gravats de "Los desastre de la Guerra"?

És que estan aquí, agotzonades, esperant l'ocasió propícia per l'assalt i l'esquinçament aquestes dues Espanyes que trenquen làpides i profanen memòries? Sí, ja ho sé: es tracta, per fortuna, de dos fets aïllats. Però, dit queda, aquests, de vegades, són símbols i els símbols poden convertir-se en armes mortíferes.