Contradicció i excés en el feminisme

La setmana passada va aparèixer una notícia que pot alterar el curs de les falses denúncies contra els homes; un determinat feminisme s’excedeix aprofitant la sensibilitat social a favor de la dona, i algunes simulen que han estat maltractades o que han sofert abusos masclistes per venjar-se dels homes de forma injusta per guanyar popularitat o diners.

El tribunal d’apel·lacions de Nova York revoca la condemna històrica per violació al productor Weinstein. El jutge ordena repetir el judici a l’exmagnat de Hollywood, que va ser sentenciat a 23 anys de presó el 2020 a la primera pena derivada del moviment MeToo contra la impunitat sexual.

El feminisme és un moviment social en defensa dels drets de les dones i en denúncia de la submissió tradicional als homes, que avançava cautament pels països civilitzats, això no obstant, li ha barrat el pas la reaccionària onada ofegadora de l’extrema dreta, que s’imposa en el continent europeu i alça els vells murs morals i socials contra l’emancipació de la dona.

Els homes hem de reconèixer el deute històric amb la dona, nosaltres l’hem menystingut i marginat. Moltes dones, a causa del procés socialitzador imposat per una educació masclista, han crescut en la submissió i han acceptat el rol d’inferioritat de bona o mala gana. Eren moltes les que no els importava sentir-se realment o resignadament poca cosa. L’èxit d’aquella educació era esclafar la seva dignitat i que no sentissin rancor, ni desig de rebel·lia, ni de venjança contra els homes.

Els filòsofs grecs, començant pel primer, Tales de Milet, qui va donar les gràcies als déus per no ser bèstia, ni dona, van creure que l’home és física i intel·lectualment superior; la finalitat de la dona és ser una màquina reproductora. Aristòtil, com en el segle XX Freud, creia que la dona era un home incomplet, pel primer li falta la intel·ligència i la defineix de ser un ens passiu i receptor i per Freud a la dona li manca el penis.

El desequilibri moral i de prestigi laboral i social dels homes vers les dones en aquestes últimes dècades s’ha anat esborrant i cada cop són més les que estudien en les facultats, ocupen càrrecs de responsabilitat en la política, en l’empresa, en els bancs i en els òrgans de direcció.

El progrés feminista ha provocat una reacció misògina, manifestada en un retraïment rancorós en individus que, moguts per ressorts emocionals i passions antigues, no poden suportar que la dona sigui en el sistema de rols una persona amb els mateixos drets que l’home. Les odien i se senten humiliats si elles manen.

Estan en contra de l’alliberació fàctica de la dona, que genera en alguns mascles enveja i afany de venjança, que es tradueix en violència normalment domèstica. Sorprèn que en països avançats culturalment la quantitat de crims és alarmant.

El nombre de feminicidis a Catalunya el 2023 va ser de 14 dones assassinades, la majoria pel seu marit. Aquest any en un poble l’home va matar al fill i ha deixat expressament malferida la dona perquè pateixi tota la vida. La violència contra la dona és pel sol fet de ser dona i per aquest motiu les maten.

En l’última enquesta del CIS sobre actituds de gènere es comprova una gran reacció antifeminista per part dels joves, que té a veure amb l’auge dels partits d’extrema dreta que guanyen posicions en estats europeus, com també als Estats Units conservadors de Trump. Sembla contradictori que presidentes com la Giorgia Meloni o l’aspirant a ser primera ministra com Marine Le Pen defensin la ideologia de l’extrema dreta que atempta contra la dona.

Fa molts anys vaig escriure sobre la conveniència de no informar dels casos de suïcidi per l’efecte mimètic, de contagi social, com va observar el primer estudiós d’aquest fenomen, Émile Durkheim, que ho exposa en l’assaig El suïcidi. Va ser el primer sociòleg a atrevir-se a teoritzar un tema tabú i desmitificà la concepció, mantinguda per les religions, de què el suïcidi era un acte de demència mental. Va advertir que s’anés amb compte a l’hora d’informar sobre suïcidis perquè alguns es poden envalentir, també amb els feminicidis i el terrorisme individual.

Un exemple d’apagada informativa: el 22 de desembre de l’any passat es va produir un tiroteig a una facultat de Praga amb 14 morts i 25 ferits. La notícia va durar un dia. Es va decidir eliminar-la per por al mimetisme, a nous actes de terrorisme; tanmateix, el silenci de la premsa atempta contra la llibertat d’expressió. Què preval: la vida de les persones, neutralitzar l’alarma social o la llibertat d’expressió?

Últimament, m’he queixat perquè apareixen en la premsa feministes radicals i polítiques progressistes parlant dels drets de la dona i van molt escotades o vestides amb poca roba i molt cenyida. Si ens hem passat part de la vida donant conferències, participant en debats i publicant articles a favor del feminisme i contra el masclisme que sempre ha volgut que la dona sigui un objecte sexual, que es cosifiqui, i que no prevalgui la intel·ligència quin sentit té aquesta nuesa física?

El gran excés del feminisme és idèntic al de la misogínia, veure com a enemic perpetu el gènere contrari: les dones són perverses, com ho són els homes per algunes feministes.

Subscriu-te per seguir llegint