Ara diuen que cremar els morts és d'allò més ecològic. Diuen que és més sostenible que enterrar en caixa. Però allà, l'única cosa sostenible que hi ha és la mànega que aguanta l'operari del camió a l'hora d'omplir amb fuel el dipòsit de combustible. I el que és encara més difícilment ecològic és el plom, el cadmi i d'altres elements químics emesos pels forns mortuoris i respirats pels pobres mortals que encara poblem la terra.
Tot i això, no se li pot negar a la incineració els serveis prestats al medi ambient i a la congestió urbana. En reduir-se el cos del difunt a uns quants centímetres cúbics de pols, els familiars poden endur-se'l a casa, i poden col·locar la urna de cendres a sobre la lleixa de la xemeneia, fet que estalvia l'espai del nínxol en els cementiris i frena la necessitat d'ampliar-los i d'ocupar terrenys edificables.
D'altra part, determinades urnes s'integren modèlicament en la dinàmica ecosistèmica. Per exemple, les fetes de materials naturals, lleugeres i biodegradables, que en llançar-les al mar es desfan la mar de bé i posen ràpidament a disposició de la fauna marina unes despulles la mar nutritives. O bé les agroecològiques, que s'enterren a l'hort i en poques hores actuen de fertilitzant de tomates i pebrots. A més, tenim les de tipus arborícola, que -tal com informava Diari de Girona el passat dia 18- porten a dins, al bell mig de les restes, una llavor, perquè un cop enterrat el recipient en floreixi una alzina memorable o un cirerer evocador, tot i que en aquest últim cas la gent supersticiosa diu que les cireres fan una lleugera olor de recremat.
