05 de febrer de 2010
05.02.2010

Els til·lers podats

«Mai no m'havia acabat d'acostumar a l'estridència metàl·lica de la megafonia espantaocells de diferents indrets de la ciutat»

05.02.2010 | 01:00
Els til·lers podats

«Abans que l'esclat primaveral no ens porti l'aroma inconfusible i penetrant dels til·lers us convido a repassar, alçant els ulls, totes les arquitectures de la Rambla que ens passen tan sovint desapercebudes»

Mai no m'havia acabat d'acostumar a l'estridència metàl·lica de la megafonia espantaocells de diferents indrets de la ciutat. En el cas de la Rambla, la irrupció sorollosa entre les taules plenes de gent sopant, prenent el te o simplement gaudint la fresca del capvespre, s'afegia a una certa sensació de presència incòmoda dels ocells i de les seves conseqüències. Em feia una certa angúnia aquest estiu quan fosquejava la sensació de no saber ben bé si enmig de la humitat que impregnava el paviment s'hi barrejaven excrements d'estornells, i m'inquietava veure'ls transparentar-se als para-sols de les terrasses dels bars i dels restaurants.

Ja sé que hem de conviure amb aquesta realitat i que hem de provar tota mena de mitjans per tal d'evitar les molèsties i incomoditats que originen els ocells en quantitats desmesurades. I també sé que no hi ha cap mètode infal·lible que asseguri la possibilitat de contemplar plaentment les volades dels estornells, que retallen el cel de la ciutat, i que impedeixi que pernoctin en els arbres urbans de la plaça del Carril, de la pujada de Sant Feliu, de la plaça de la Diputació o de la Rambla per posar només alguns exemples d'espais urbans amb problemes d'aquesta mena. Però també estic convençut que cal actuar i cal equilibrar els aspectes negatius i positius fins assolir una convivència raonable.

De tant en tant, de manera esporàdica, amb durada efímera, com a solució conjuntural i per poc temps una podada a fons assegura un efecte més radical que tota la maquinària gutural dels propis ocells. Ho he vist diverses vegades a la plaça del Carril, que en realitat es diu plaça del poeta Eduard Marquina! I també ho he vist en una altra ocasió a la Rambla.

Però la visió del cap de setmana passat va superar totes les previsions. La ciutat encara es despertava, la majoria de les botigues eren tancades, i venint de la plaça de les Castanyes arribar a la Rambla, superar els porxos, i situar-me al punt de trobada va tenir un efecte magnètic. La nuesa dels arbres adquiria uns tons esculturals de volums treballats i simples; la insinuació de les branques més sòlides, sense ramificacions, ni branques petites ni cap vestigi de fullam, deixava un ampli espai per a la mirada. Vaig alçar la mirada i vaig descobrir, altre cop, un espai urbà de dimensions i característiques mai prou ponderades. Lluny, al capdamunt, començaven a instal·lar-se les parades de flors, el quiosc de la Nuri semblava més pròxim i podia reconèixer les poques persones que s'atansaven a comprar els diaris.

La nova evidència de l'espai feia també més evident el Niu, que durant mesos m'havia passat del tot desapercebut i que ara se'm feia més aparent amb un punt d'estranyesa. L'aposta per un Centre d'Art Contemporani ha valgut l'experiència, però ara esperem nous camins de consolidació en el procés cap a la realitat definitiva.

Ja sé que en algun altre moment he donat a conèixer una experiència similar. Però ho vull tornar a fer perquè, ara, durant pocs mesos serà del tot possible una experiència que esdevindrà irrepetible per uns quants anys fins que els jardiners decideixin que toca tornar a podar els til·lers.
Abans que l'esclat primaveral no ens porti l'aroma inconfusible i penetrant dels til·lers us convido a repassar, alçant els ulls, totes les arquitectures de la Rambla que ens passen tan sovint desapercebudes. Els badius que no es veuen, els finestrals gòtics que tapen les copes dels til·lers, els esgrafiats d'algunes façanes, els forjats dels balcons, la gamma de colors, les cases plenes i les cases buides, els carreus perfectes i els ràfecs desiguals. M'hi vaig entretenir conscientment una bona estona i vaig canviar la mirada baixa per veure què trepitjo per una mirada alta per admirar la configuració de la ciutat històrica.

Més tard, tornant d'esmorzar i baixant la Rambla des del Pont de Pedra, l'exercici em va semblar encara més atractiu i l'espai urbà, gairebé sense arbres més enllà dels troncs, se'm feia d'unes qualitats italianitzants poc freqüents. El cel era net, i el terra també. L'espai urbà m'apareixia de cop amb les proporcions justes i desitjables que voldria sempre. Net, endreçat i despertant lentament a la vida de cada dia.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook