En aquests dies, marcats pel crac grec, he tornat a llegir la Il·líada d'Homer. La Il·líada és el gran poema de la força; de la realitat sotmesa a la força, diríem, i ens parla dels homes, de les seves misèries i les seves grandeses, que es reflecteixen en qualsevol època. Homer escriu sobre la bogeria i la hybris -aquesta exacerbació de l'orgull-, sobre el dolor i la compassió. La història, per a ell, és un motor cec, incontrolable, que ni tan sols els déus o els herois aconsegueixen sotmetre; alguna cosa que podem constatar diàriament quan assistim al desplegament de la força -una força ignota i desconeguda- sobre la realitat. És la vida mutilada d'un malalt greu, per exemple, o la que algú perd en un accident o la d'un pare que veu com es desorienta i cau el seu fill. La força homèrica és també la que inflama el furor de la guerra o la que, ara a Atenes, enfonsa mercats i posa en risc el sistema financer mundial. Grècia s'ensorra i amb ella Espanya, Portugal i Irlanda, i potser l'euro, davant l'estupefacció d'una societat incapaç de percebre l'autonomia dels factors que actuen. S'acusa els hedge funds o als "fons carronyers" de la catàstrofe econòmica; però la història, simplement, s'acarnissa amb la debilitat humana i explota les seves limitacions. Potser per això mateix, Homer percep la vida com una fatalitat, com un destí tràgic cap al que tot apunta. Encara que també en el seu poema aprenem que la fatalitat no concedeix el sentit últim a l'ésser humà. Rachel Bespaloff dirà una cosa molt bonica sobre això: "No és en els seus actes, sinó en la seva manera d'estimar, en l'elecció de l'amor, on Homer revela la naturalesa profunda dels éssers". És curiós, perquè aquí es parla d'una predilecció ètica i de la grandesa dels homes que no se sotmeten a la força.
També ens parla de la humanitat i del seu origen, que és impensable sense el respecte als caiguts ni l'amor a la fragilitat. Així passa en l'escena més bonica, més profundament verdadera, de la Il·líada; aquella en la qual el rei Príam s'humilia i descendeix fins a la tenda del seu enemic, Aquil·les, per demanar-li el cadàver del seu fill, Héctor. Prosternat als seus peus, Príam implora: "Respecta els déus, Aquil·les, i, pensant en el teu pare, tingues compassió de mi. Jo sóc encara més digne de pietat i he gosat fer el que cap mortal fins ara: portar als meus llavis les mans de l'home que ha matat els meus fills". La resposta que li dóna Aquil·les a Príam apunta cap al fonament comú de la humanitat: "Deixem reposar els dolors en les nostres ànimes, sigui quina sigui la nostra aflicció". El dolor i la com?passió: l'amor, en definitiva. Llegeixo Homer aquests dies i retorno a la predilecció ètica a la qual em referia. Les societats creixen i degeneren, ascendeixen i cauen. Són camins sense marques de passada ni guies clars. Però la lliçó de la Il·líada és que la grandesa ens fa humans i regenera l'home. La grandesa de Príam i d'Aquil·les. La grandesa que no se sotmet a la dictadura irresistible del que creiem inevitable.
