Ara farà trenta dos anys que l'opció política socialista es va esfumar a Catalunya amb la defenestració de Josep M. Triginer (treballador d'Hispano Olivetti) i de Carlos Cigarran (treballador de Seat), dirigents de la Federació Catalana del PSOE. En el Congrés fundacional del PSC-PSOE van ser Joan Reventós (assessor d'empreses editorials) del PSC-Congrés i l'advocat Josep Verde Aldea, del PSC-Reagrupament, els que van tallar el bacallà. A partir del 16 de juliol de 1978, el vessant catalanista va escombrar tota dissidència i va desaparèixer el senyal d'identitat del socialisme. El PSC es va escorar cap al socioliberalisme importat del seus homòlegs alemanys alhora que no desistia d'una delirant competició amb CiU per conquerir un lloc a l'ombra del nacionalisme. L'aparell del partit, en mans dels anomenats "capitans" (Zaragoza, Montilla, Sala, FerranÉ), va servir els interessos dels clans catalanistes (Serra, Maragall, NadalÉ).
Però el PSC mai va desplaçar Jordi Pujol en cap elecció perquè el seu electorat es quedava a casa. Fins a l'any 2002, després de 23 d'hegemonia de CiU, l'Entesa de Progrés, més coneguda per "tripartit", va formar govern sota l'eslògan del "catalanisme progressista".
El PSC, durant l'etapa que ha governat la Generalitat, ha arraconat els problemes de la gent per dedicar-se a batallar pel nou Estatut i per un nou finançament alhora que deixava mans lliures a ERC per avivar l'independentisme. Els resultats d'aquesta política de curta volada són magres. L'Estatut es va salvar d'una tisorada més contundent pel pacte Zapatero-Mas. I el nou finançament, en època de vaques magres, no assegura més diners per a Catalunya.
Finalment, els dirigents del PSC s'han allunyat encara més dels seus electors en adherir-se a la manifestació contra la sentència del Tribunal Constitucional. Si buscaven cavalcar el tigre de l'independentisme, només han aconseguit avalar-lo.
Per tot plegat, les enquestes assenyalen el desencís del votant socialista i l'abstenció massiva és una amenaça real. Davant una desfeta anunciada caldria dirigir els esforços a la refundació d'una esquerra socialista. A canvi de provocar una ruptura en el PSC? Bé, seria un mal menor. La nova força política hauria d'oblidar qualsevol intent de conciliar una alternativa federal (cooperació i solidaritat) amb la proposta del dret a decidir (estat propi inclòs). Ambdues opcions són incompatibles. Aquesta és la idea central del llibre oblidat Nacionalidades y nacionalismos en España que Jordi Solé Tura va publicar l'any 1985. Algú hauria de recollir la llavor sembrada.
