La xarxa d'espies suposadament desmantellada als Estats Units és una cosa molt poc seriosa. Al fiscal del districte li resultarà difícil convèncer al jurat que aquesta desena de ciutadans comuns són una amenaça per a la seguretat nacional, que pateix molt més per mà de les pròpies entitats financeres o a causa de BP, la petroliera que va omplir de chapapote la geografia de Louis Armstrong. I el treball del fiscal no es farà més suportable gràcies a Anna Chapman, la pèl-roja bonassa que tenia un pare al KGB, per molt que tingui ullets de Mata Hari, aquestes coses només valen ara per lligar a Facebook.
S'ha fet realitat el somni dels germans Coen a Quemar después de leer: una xarxa inexistent al servei d'un espionatge impossible per a una potència aliada. En aquesta deliciosa comèdia macabra l'únic que quedava en peu de les velles històries d'espies era l'amanida de morts i les despeses endossades al contribuent. Un espia de veritat no s'apunta a les barbacoes ni treballa en una immobiliària. És un principi ben conegut que l'esforç per adaptar-se a l'entorn desemboca no en un camuflatge perfecte, sinó en la integració en el paisatge com una peça moble més. Si vivien com americans és que eren americans, fins i tot en l'aspiració a guanyar-se un sobresou mitjançant la transmissió d'informacions tan vitals com el preu del metre quadrat de solar a Queens o el nombre de clubs de fans de Pau Gasol.
Per tenir alguna cosa per vendre cal arribar a la cúpula d'una gran empresa d'informàtica o biotecnologia, tenir accés de nivell quatre al Pentàgon o, com a mínim, fer-se amic de Paris Hilton, la capacitat desestabilitzadora de la qual o és menor que la d'Al-Qaeda, fins i tot abans d'emborratxar-se. És a dir que si volien entretenir-nos amb una historieta de Mortadel·lo i que ens oblidéssim del desastre de l'Afganistan o de l'entrebanc econòmic en el que ens han ficat, lamento dir que no cola.
