Fa un dies vaig rebre a casa un butlletí informatiu de la delegació figuerenca de l´esquerra no sé si més republicana que pugui existir, però potser sí la més secesionista de totes les que es fan i desfan en aquest principat del regne d´Espanya, en el qual se´ns intentava explicar el com i el per què (fins quan ja es pot endevinar) del pacte que a la capital del no sé si cada dia menys mític Empordà han subscrit amb els del tallat, ara amb aromes empresarials.
Com que potser sigui que a un al que l´havien acostumat (no els figuerencs, no els figuerencs), era a la reclamació, a la protesta i a l´esbronca constants, després de llegir-los un quedava una mica bocabadat davant la predisposició a l´entesa i les ganes de col·laboració vilatanes, abans mai confessades envers els seus suposats més propers companys republicans però no necessàriament independentistes, que Nadal ja ha avisat els caminants posant els punts sobre les is. Tot això sense abandonar l´intent de marcar un perfil propi, i amb la voluntat d´encunyar sinó un model, sí unes pautes de gestió municipal allunyades de les demagògies que els van fer perdre el poder el 92. Sí, la veritat és que divuit anys d´oposició és molt temps sense protagonisme directe per a una formació política que vol esdevenir la capitana de la nau que porti els habitants d´aquest nostre reduït espai monàrquic català fins a la mateixa boca del corn de la deessa Fortuna a on els que s´apuntin ho tindran tot pagat.
Em sembla recordar que deien els components d´aquesta odissea, (Ulisses, davant les meves reticències, em confessava que l´important era arribar a Itaca), que la seva principal tasca estava sent la de posar ordre en un cert desgavell organitzatiu i administratiu municipal, el que, sense posar-ho necessàriament en dubte, a mi em va sonar a que potser la major part de la seva dedicació era posar-se al dia de tot el fet durant els dos anys anteriors per si un cas quedava alguna cosa al calaix, i de tot el que s´havia de fer, perquè tot està programat i no els cap sinó el paper de convidats de pedra.
Jo no vull posar en dubte la tasca qui sap si decisiva pel bon rumb de la nau figuerenca que potser estan desenvolupant els canetians, amb una discreció informativa (ora et labora) quasi monàstica només trencada de tant en quant per algun rumor de la batalla perduda del tren (Encara no m´han dit si podré per anar directament de Figueres al Bernabeu o a Montmartre) i per les aparcades diferències sobre el Montessori .
Però com que en el món de la política, el que no es diu i no se sap no existeix, i el que no existeix no es valora, hi ha qui pensa si no serà que es degut a que, poc més enllà de les vice-delegacions, el paper republicà no aconsegueix ultrapassar el de ventafocs del desgavell produït pel relleu generacional de l´equip antecessor.
