Si qui escriu aquest article fos una persona intel·ligent, segurament ho faria sobre la troballa d'unes ampolles de whisky enterrades en el gel antàrtic durant un segle. O, fins i tot, sobre la Miss Anglaterra que ha abandonat les seves obligacions per reincorporar-se com a caporal d'infanteria de la Gran Bretanya destinada a l'Afganistan. Aquests serien dos temes que per la seva banalitat no molestarien ningú. Al contrari, fins i tot s'agraeix llegir un cop per setmana alguna cosa lleugera, frívola. Ara bé, com que l'autor no compleix la condició establerta més amunt, el que farà serà arriscar-se a escriure sobre un tema tan poc atractiu com ara el de governar (o no) amb l'ajut de Déu.
Cada nou Govern comença amb la presa de possessió del president i dels seus ministres, o, com en el cas que ens ocupa, del president de la Generalitat i dels seus consellers o conselleres. El protocol especifica que es pot jurar o prometre el càrrec, però a més, i com es va poder veure durant la darrera cerimònia dels nous consellers i conselleres del Govern d'Artur Mas, alguns (sobretot els d'Unió) hi van afegir la següent frase: amb l'ajuda de Déu. Aquest detall, que podria semblar menor, el fet de demanar l'ajut de la divinitat en la tasca de Govern, té la seva importància, perquè per una banda especifica la creença religiosa del nou responsable d'aquella àrea (i això en una comunitat autònoma d'un Estat en principi aconfessional com és l'espanyol), i per l'altra l'interessat o interessada implica una deïtat específica, la d'una religió concreta i cap altra, en una tasca de Govern que actualment afecta 7 milions i mig de ciutadans de molt diverses creences religioses.
Crec que no cal dir que barrejar creences religioses pròpies (completament respectables, però privades) amb la gestió d'una conselleria és com a mínim arriscat, perquè en el supòsit que tots els consellers de les 17 comunitats autònomes demanessin la intervenció divina, com s'ho faria l'Altíssim per ajudar-los tots en la mateixa mesura? Per exemple, per una banda tindríem els consellers d'Agricultura o de Treball de la Comunitat d'Andalusia o d'Extremadura (demanant que l'ajuda de Déu continués durant 4 anys més), i per l'altra hi hauria la del conseller d'Economia de la Generalitat de Catalunya demanant exactament el mateix, o sigui, que els comptes del Govern quadressin d'alguna manera. Però, ai las, amb el sistema actual de solidaritat entre comunitats autònomes, i un cop fets els comptes corresponents, els calerons sempre fan el mateix trajecte, o sigui, des del nord-est peninsular al sud i sud-oest. Per tant, Déu ho té molt difícil a l'hora d'ajudar tothom d'una manera solidària.
De tota manera, sempre hi ha gent que, potser recollint experiències del passat que van demostrar la seva validesa durant quatre dècades, ara esgrimeixen l'argument segons el qual mantenir 17 comunitats autònomes és una despesa desproporcionada, sobretot en anys de crisi com els actuals. Evidentment, ens referim a Ansar, el veritable president a l'ombra del PP autèntic, del de sempre, del d'abans, el de l'Espanya eterna. La solució d'Ansar seria la següent: deixem d'atabalar Déu demanant-li ajut per a cadascuna de les 17 comunitats i concentrem altra vegada el seu suport diví en el que seria la tasca del Govern estatal, l'espanyol, i els seus ministeris. D'aquesta manera, i per una banda, s'augmentaria notablement la potència de l'ajuda celestial concentrant-la en la capital de l'Estat, i per l'altra s'acabaria amb la suposada disbauxa de despesa desproporcionada de 17 autonomies.
De tota manera, i deixant solucions nostàlgiques a la crisi com les que proposa el president Ansar, cal dir que governar amb l'ajuda de Déu significa tenir un roc a la faixa. Què volem dir amb això? Doncs que només cal recordar què va passar o com van anar els 23 anys de Govern del president Pujol, el que algun esquerranós va qualificar de pujolisme. Algú recorda un període de prosperitat més llarg que aquell? Evidentment que no. Per exemple, la construcció d'habitatges, de segones residències (el que ara se'n diu bombolla immobiliària), de tota mena d'equipaments i d'infraestructures era un no parar. Hi havia feina per a tothom. Tanta, que els joves deixaven els estudis per fer de paleta. N'hi havia tanta, de feina, que entre l'any 1999 i el 2008 vam passar de 6 a 7 milions i mig de catalans i catalanes.
Malauradament, fa 7 anys tota aquella benaurança es va acabar amb el primer tripartit. Ei, escolteu, que fins i tot va deixar de ploure, va arribar la sequera i ens vam adonar que vivim en un país mediterrani (i per tant, sec de solemnitat!) Segurament encara recordeu aquella collonada de la nova cultura de l'aigua i tot allò. Però, a més, els incendis van ser devastadors i el Cos dels Mossos va quedar sovint qüestionat. Ara bé, el pitjor de tot va ser l'aturada de la construcció de ports esportius (marítims i fluvials), de centrals eòliques (a Portbou, a la Costa Brava!, va anar d'un pèl), d'urbanitzacions, camps de golf (regats per la típica pluja empordanesa?), aeròdroms, hipòdroms i sobretot de l'indispensable transvasament del Roine.
Sortosament, però, ara tenim un nou Govern nacionalista que, amb l'ajuda de Déu i quan la fi de la crisi ho permeti, enllestirà la feina que no es va poder acabar durant 23 anys.
