L'atemptat que es va produir aquest passat Nadal a Alexandria, Egipte, que va costar la mort de 21 cristians coptes, després d'un altre de similar que va tenir lloc l'octubre passat a Bagdad amb un saldo de 60 morts o les matances de Nigèria no són només mostres de violència sectària sinó que revelen alguna cosa molt més greu i profunda que pretén una espècie de neteja religiosa que alliberi d'"infidels" el conjunt de la Umma -o comunitat islàmica- que s'estén en gegantina i apropiada mitja lluna des de Nigèria fins a Indonèsia.

El món musulmà no és uniforme. Les tensions van començar després de la mort del Profeta entre els qui pretenien una successió familiar de tipus monàrquic i els partidaris d'un lideratge electiu. Els primers, els xiïtes, els partidaris d'Alí, marit de Fàtima i gendre de Mahoma, estan circumscrits a l'Iran amb minories en alguns països pròxims, i els segons són els sunnites, que els van vèncer i són avui àmpliament majoritaris en el món musulmà.

Tampoc el sunnisme és un bloc uniforme ja que al llarg dels segles se n'han anat decantant diverses interpretacions del llibre revelat, l'Alcorà, i també del Hadith, o cos doctrinal que recull els ensenyaments del Profeta. Aquestes interpretacions han donat lloc a diferents escoles com són els karajites, malekites, wajabites i altres que propugnen versions més o menys rigoristes de l'Islam.

Al Magreb es practica el ritu malekita que és tolerant i que -com nosaltres- accepta l'existència de múltiples sants com a intermediaris entre l'home i la divinitat i en aquesta mesura participen alguna cosa d'ella i són objecte de culte i veneració. Tot i així, a Algèria monjos cristians han estat assassinats per fanàtics, com ens recorda la pel·lícula De dioses y hombres de Xavier Beauvois. Per contra, el wajabisme imperant a l'Aràbia Saudita imposa una visió més rigorista que destaca la unicitat radical de Déu i nega l'existència d'aquests intermediaris, com van fer a Bizanci les revoltes iconoclastes o els calvinistes del segle XVI en el cor de l'Europa de la Reforma. Al Marroc hi ha un bisbe espanyol a Tànger i un altre francès a Casablanca i l'església que els franciscans espanyols tenen a Rabat celebra misses els diumenges sense més limitacions que la prohibició de fer proselitisme i de tocar les campanes per no fer la competència als almuhedins. En contrast, a Aràbia les esglésies estan prohibides i els cristians es veuen forçats a reunions clandestines en domicilis particulars.

Tolerància és la capacitat d'acceptar a l'altre i en aquesta mesura és la base en la qual es funda la convivència civilitzada que respecta la diferència, que no pretén imposar com a exclusiva la pròpia visió del món. El politeisme era força tolerant, com descriu Gore Vidal en el seu deliciós llibre sobre Julià l'Apòstata. El Panteó romà adoptava als déus de les cultures que conquistava i s'enriquia amb ells. Són els monoteismes els que van inventar la intolerància i el dogmatisme propis dels qui afirmen estar en possessió de la veritat exclusiva. Però el pas del temps, el Renaixement, la Il·lustració i les revolucions industrial, científica i de la informació han temperat els fanatismes inicials i facilitat la progressiva laïcitat de les societats occidentals en un procés del qual el món musulmà no ha participat amb el resultat que allà la religió segueix sent el centre que impregna la totalitat de la vida del creient.

Aquesta agressivitat que mostren els últims atemptats es compagina amb restriccions al lliure exercici de la religió cristiana en alguns llocs amb la conseqüència que els cristians estan fugint de llocs on han viscut durant segles. Es calcula que constituïen el 20% de la població d'Orient Mitjà a principis del segle XX i avui són només el 10%, mentre a l'Iraq el seu número ha baixat un 50% des de 2003.

És cert que els cristians no emigren només per raons de persecució religiosa ja que també influeixen les condicions econòmiques o la falta de canals de participació política, però el resultat final constitueix una autèntica neteja religiosa que està alterant un mapa on la convivència havia estat la regla més o menys respectada durant mil·lennis.

La ironia és que en la majoria dels casos tan àrabs són els agressors com els agredits, la tragèdia és que encara ocorrin aquestes coses al segle XXI i la injustícia que a vegades es culpi a governs d'atrocitats els únics responsables de les quals són els grups fanàtics que, una vegada més, fan una interpretació tan esbiaixada com interessada de la religió. No és la primera vegada que passa i desgraciadament tampoc serà l'última.