La trucada al 061 és de matinada. A l'altra línia del telèfon una veu demana totes les dades i anuncia que et passa amb un metge: "Ho sentim, en aquests moments tots els nostres metges estan ocupats". Després d'una llarga espera, al final apareix la veu d'una doctora. Pregunta què passa, escolta i dóna un nou telèfon. Nova trucada, la musiqueta ho diu ben clar "per emergències, truqui al 061". El telèfon era el del Centre d'Assistència Primària. Apareix el dubte, què es pot fer? Novament, trucada al 061, el mateix procés i la mateixa doctora. De nou l'explicació amb l'afegitó que al telèfon facilitat et remeten de nou al telèfon d'origen. Resposta final: "Ho sentim, no tenim cap metge per enviar al seu domicili".
Per sort, qui m'ho explica em diu que l'emergència ha acabat en un gran ensurt però sense conseqüències, però podia no haver estat així. Aleshores, el sentiment de frustració es barreja amb la indignació i ambdós van pujant de nivell a mesura que se sumen d'altres exemples i d'altres casos, cada vegada més habituals en les converses entre usuaris, entre professionals de la salut o entre uns i altres.
Ja fa dies que es noten les retallades, i no pas poc!, a la sanitat pública. El problema és que no es tracta només d'una retallada de xifres, sinó de seguretat, de benestar i de tranquil·litat de les persones, perquè allò que s'està perdent no és una partida pressupostària, sinó tot un model assistencial que acaba posant en risc la salut i la vida de les persones. L'essència de la sanitat pública ha de ser la d'un servei que és allà per quan el necessites i no per quan te'l poden oferir. Amb les retallades, però, s'obre la porta a la pèrdua del valor més preuat del servei públic, la confiança, que tants anys ha costat d'assolir, i sense aquesta, no caldran ni retallades.
