Ara que Girona, Temps de flors ha tornat a fer possible la trobada del món de la pedra perdurable amb l'univers de la flor efímera i ens encanta el seu diàleg singular, podem fer memòria de la gent que -més lluny en el temps- ha fet alguna aportació de bellesa als escenaris de la mostra gironina. Serien els precedents d'un fer fixar l'atenció en el conjunt arqueològic, suport de l'esclat floral. Aquests dies el Barri Vell és un poema col·lectiu, però no podem oblidar l'herència rebuda dels literats que se'ns varen avançar.
A Poemes de Girona, de Joan Badia Casañas (1899-1923), hi trobem una pauta gironina d'ara fa vuitanta anys, com un camí marcat a tall d'avançament d'un full de ruta actual. El llibre del jove Badia no va ser publicat fins al 1932, nou anys després de la mort del poeta. I l'any 1992 l'Ajuntament de Girona va fer-ne una altra edició, curta i exhaurida. Els versos de Joan Badia són d'un temps en què faltava molt per enterrar els adjectius de grisa i negra penjats a Girona; però el poeta ja sabia estimar i treballar la bellesa de la ciutat, tot i que encara tenia el caràcter de llosa aclaparadora, sense el carisma popular que ha adquirit el Barri Vell els dies de les flors.
Espigolant als versos de Joan Badia resseguirem un itinerari per aquesta setmana. En boca de les flors que arriben a Girona llegiríem aquests versos: "Per l'arribada esbatanem les portes i, essent dins, hi donarem tres volts, desfermarem totes les flautes fortes i, entorn, els ciris cremaran tots sols". L'escalinata de la catedral és imatge significativa de cada edició de Girona, temps de flors, però dissenyadors, jardiners i espectadors hem d'escoltar bé les flors literàries: "Tota infinita es fa l'escalinata com el desig turgent d'arribar al cel; tota humana, però ça i lla hi escolta qualque replà, com un repós esvelt". Som a dalt, al lloc emblemàtic de la ciutat en festa, que el poeta ja pressentia per a èpoques venideres: "Oh santa catedral dalt de l'alçada amb l'or del triomf i del domini encar, i amb l'estesa de cases escampades davall, com una mar". La companyia del claustre de la catedral, dita pel poeta, avui queda subratllada per la presència floral: "Ja som a dins la catedral serena i entre sepulcres no hi ha mort ni pena i hom sent a dintre un relluir d'encants. Si serà el cel o no serà, diria, però dintre el claustre el columnar seguia, talment així una processó de sants".
Joan Badia ens marca el camí de les "santes esglésies de Girona antiga". Tot seguint-lo entrem a veure-hi les creacions artístiques, com si fossin les mateixes flors que es manifesten contentes: "En cada església hi deixarem, ungides, un xic de vida i de claror". Les flors i els versos conviden a anar transitant: "A sant Feliu hi deixarem la pena i aquell rosec que fa el pecat i que ens vincla l'esquena i ens fa el pas esglaiat. Anirem a sant Martí, que és una catedral de cada dia amb herbes i comares pel camí".
La curta vida de les flors ja les alerta del terminal proper. I el poeta recull aquell principi d'adéu: "Quan a la nit sigui migdia i hagi tornat aquell fresseig d'abans amb un tombant suau de lletania ja ens pot venir la mort com un descans. A l'altra catedral de tantes branques que és la Devesa a la tardor, hi passaran les nuvolades blanques i els quatre rius començaran un plor".
Han passat vuitanta anys des de Joan Badia, però l'allò antic i l'això actual tenen una ànima guiadora en comú, una coincidència que ens ha d'enriquir. Per a una nova convocatòria de Girona, temps de flors ja tocaria preparar una nova edició d'aquell llibre de Joan Badia, tan gironí, adornat d'imatges fotogràfiques d'aquesta actualitat fugissera, com un esperit que relligui temps, espais i voluntats de recercar les banderes multicolors de la bellesa.
