El dentista Sánchez i el pacient Puigdemont

Els ciutadans no suporten que els diguin que són idiotes, que és el mateix que dir-los que han de tornar a votar quan ho acaben de fer, perquè aquells que han estat escollits no entenen els resultats de les urnes. O fan veure que no els entenen. Per sort, la repetició electoral que alguns sectors desitjarien tant o més que aigua del cel, s’allunya cada dia que passa. De fet, no crec que hagi estat una opció per cap dirigent polític dels partits que diumenge es van presentar als comicis. Ni abans, ni després de la nit electoral. Tots tenen al cap quin va ser el final de l’únic partit que no va saber interpretar que els votants l’havien escollit per fer de crossa. Albert Rivera es va creure que ell era l’escollit per una altra tasca de més responsabilitat i va escenificar que els que no ho havien vist eren els votants, quan en realitat la vida, i també la política, funcionen a l’inrevés. L’exlíder de Ciutadans ens va precipitar a una repetició electoral que el va condemnar a ell i al seu partit a una traumàtica desaparició.

Tots els agents polítics tenen a la retina aquell moment polític. Tots saben que Cs pràcticament no existeix i que si hagués pactat amb el PSOE o hagués permès que Pedro Sánchez governés, estalviant unes segones eleccions, les coses als de Rivera i Inés Arrimadas els hi haurien anat molt diferents. I tots saben que corren el mateix risc de Ciutadans si forcen uns comicis per interessos partidistes o perquè són tan covards que són incapaços de trobar els acords necessaris per arremangar-se i començar a treballar com més aviat millor. Qui forci o quedi com el culpable d’una repetició electoral pot caure en el mateix sac que Ciutadans i és obvi que cap d’ells ho vol.

Esquerra no ho té fàcil. La patacada és tan grossa que és proporcional a la dificultat de digerir-la. Pere Aragonès ha pres una decisió que l’honora i Marta Rovira també. Però Oriol Junqueras és una història a part. La jugada potser és bona per a ell i fins i tot per a l’organització, si finalment dona suport directe o indirecte a Illa amb un partit sense president ni secretària general, fet que podria fer veure que la decisió no la pren ningú. No hi ha cap dubte que Junqueras controlarà ERC quan dimiteixi, malgrat que no ho sembli, i és probable que ho continuï fent quan s’escenifiqui la recuperació del poder, però no és Pedro Sánchez i en un partit com Esquerra potser no ho té tan fàcil com sembla.

L’altra incògnita de l’equació és un Carles Puigdemont que s’ha tret de la màniga aquesta història que vol ser president i intenta fer creure, especialment als seus, que és possible; que treballant molt -li ha faltat dir llevant-nos molt d’hora, molt d’hora- ho aconseguirà. Com han reiterat la majoria d’analistes desenes de vegades, «no surten els números». L’única possibilitat és una abstenció del PSC que no es produirà a menys que sigui veritat que Puigdemont té pres Pedro Sánchez pel suport de Junts al govern central. Aquest és un argument que molta gent es creu, perquè Junts no ha parat d’escenificar-ho a cada oportunitat que ha tingut. Aquesta és una de les raons que fa que l’expresident de la Generalitat estigui entestat a tornar al càrrec: mantenir el relat que, en realitat, qui té la paella pel mànec és ell i no l’inquilí de Moncloa. Però Pedro Sánchez ja s’ha manifestat al respecte i ho ha fet, no amb mitges tintes o missatges xifrats, sinó amb claredat i contundència. Per a ell Salvador Illa ha de ser el pròxim president i se l’ha de deixar governar.

Per tant, una possible abstenció dels socialistes per a acontentar Sánchez, que estaria terroritzat davant la possibilitat de perdre suports al Congrés, és ara per ara una quimera. Tornem a la casella de la nit electoral del 23 de juliol de 2023 i a la pregunta de qui necessita més a qui, Junts al PSOE o el PSOE a Junts. En aquell moment Puigdemont va cedir davant dels socialistes a canvi d’una amnistia que no està acabada d’enfilar i aquesta és la principal carta que tenia Sánchez fa un any i que continua tenint avui. Ara veurem qui pressiona més, el dentista o el pacient, però el relat de l’expresident català es va diluint cada minut que passa. «Oi que no ens farem mal?».

Subscriu-te per seguir llegint