La caiguda de les borses que va marcar l'inici d'aquesta setmana no reflecteix altra cosa que la por a una nova recessió, quan encara no estem -ni de lluny- recuperats de l'anterior, que tindria en el sistema bancari una de les seves víctimes. Hi ha hagut qui ha trobat en els avisos sobre aquest aspecte de la nova directora de l'Fons Monetari Internacional (FMI), Christine Lagarde, el desencadenant de la baixa, però aquestes crítiques vénen en part dels mateixos que van acusar amb justícia el president Zapatero d'ignorar la crisi. En realitat, els inversors no fugen de la borsa pel que digui Lagarde, sinó perquè estan veient el mateix que ella: una suma de símptomes molt alarmants, el primer dels quals és la incapacitat d'Estats Units per tornar a créixer, crear ocupació i actuar de locomotora d'altres economies. També són dolents els indicadors de les locomotores europees, significativament Alemanya, on la cancellera Angela Merkel acumula derrotes electorals, un fet que juga en contra d'aprofundir la unitat europea, requisit necessari per a una reacció continental sòlida. També França ha vist frenat el seu creixement. Aquest horitzó fa encara més ombrívol el futur de Grècia, que reconeix que no pot complir l'impossible objectiu de dèficit imposat pels plans de rescat. Igualment, Itàlia té dificultats per executar l'ajustament que va prometre quan va suplicar ajuda contra l'atac al seu deute. I la reforma constitucional espanyola, efectes electorals al marge, no garanteix res a curt termini. Davant aquest panorama, Lagarde ha cridat els bancs a recapitalitzar-se, però això pot voler dir més diners dels estats i encara més gasiveria en el crèdit, quan fa falta justament el contrari: posar més diners públics i privats en el sistema productiu, a través de les empreses i les administracions, per injectar a l'economia una energia d'escapament que li permeti sortir d'una òrbita en espiral descendent. I el primer impuls haurà de venir de Washington, agradi o no: la locomotora principal és la que és.
