El tomàquet -tomata, tomàtiga, tomàtic, poma a l'Alguer- es va fer famós fa un temps perquè es deia que no se'n trobaven de qualitat, en un debat d'un conegut polític d'esquerra.
La cosa és certa, i, amb rares excepcions, no es troben bones tomates ni per amanir ni per sucar el pa. Tot i que a Girona encara som privilegiats, ja que es poden trobar tomates pera, tomates de penjar per sucar el pa, etc... Però les noves generacions ja no han tastat mai un tomàquet saborós, perfumat i sucós com els d'abans. Les noves classes, com els Raf, solen ser miratge, sobretot pels que venim de pagès i hem conegut les tomates de les classes autòctones: pera, rosa o de Montserrat, pometa, cor de colom, i tants d'altres... I en d'altres països, els San Marzano d'Itàlia, els dimanat d'Algèria, els rif del Marroc...
Tothom coneix la popular amanida de tomàquet amb all, a l'estil gironí, amb llimona dolça o llima a l'estil mexicà i caribeny (l'origen del producte, allí anomenat jitomate), amb alfàbrega (a la manera italiana) i amb pebre (al mode alemany). Però aquesta fruita extraordinària, en la cuina mediterrània -Itàlia, Magrib, Provença, Catalunya...-, també s'ha de considerar com una mena de condiment o espècia de cuina.
Tot i que cal acceptar la forma "tomàquet" del barceloní i part del català central (els estimats localismes haurien de ser això, localismes), a les comarques de Girona, a Lleida i part del País Valencià en diem tomata. Al Maresme, un entremig, tomaca, paraula també utilitzada a Tortosa i el País Valencià. A Menorca és tomàtic, a Mallorca tomàtiga i a l'Alguer pomata (creuament, m'imagino, de l'italià o sard pomodoro i tomata). En textos antics, des del segle XVIII, hi apareix també tomàtec.
La qualitat aromàtica -que pot ser excel.lent- ve donada per les característiques de la primera matèria utilitzada. Als Països Catalans, concretament, en tenim representacions superbes. Destaquem les tomates de penjar o d'hivern, d'un gust concentrat i particulars, molt bones per sucar el pa i condimentar plats diversos. No obstant, les varietats actuals no sempre corresponen a la groga o daurada de Girona -el que seria l'origen del pomodoro italià-, sinó al tomacó de color vermell. Destaquen també els tomàquets de ramellet i de muntanya de les Balears. Uns tomàquets petits i vermells, que per la seva grandària podrien correspondre a l'antic tomàquet de cirereta (així apareix en textos antics; no confondre amb el bitxo).
