Diuen els titulars que el premi Nobel de la Pau d'aquest any ha recaigut en les dones que busquen la pau. Gràcies per la part que em toca, però en realitat el premi porta el nom i cognoms de dues activistes liberianes, la presidenta del país Ellen Johnson-Sirleaf i Leymah Roberta Gbowee, i una periodista del Iemen, Tawakkul Karman. Es coneixen? Treballen juntes? Comparteixen representant? Són amigues de Facebook o alguna cosa? No, però cada una a la seva manera valenta i arriscada persegueix un món millor. En un genèric tan ampli hi cap fins l'escut antimíssils de Carme Chacón, però per sort al jurat del guardó noruec no li ha fet falta un quart nom per completar el "pack" de senyores: la cotització, aquest any, va en tres dones per cada home. Perquè donar-li a una sola d'elles, o a les tres en edicions consecutives, o ara a les dues africanes que plantegen un objectiu comú i més endavant a la iemenita, o viceversa, el reconeixement que sí que van merèixer ObamaAl Gore pels seus propis i indiscutibles mèrits no es planteja de moment. Hi ha esports individuals i esports d'equip. Jo la lluita a favor dels drets humans en llocs que no visita el turisme de masses ni la llei internacional com Libèria o Iemen la incloc entre els primers perquè et jugues la teva pròpia pell, o et fiquen sola en una cel·la d'aïllament, o et fan la vida impossible a tu personalment. Necessites a l'equip o al col·lectiu, i t'esforces pel bé comú, però si llances un sermó o poses en escac a un dictador, o la llibertat s'encarna en la teva pròpia cara o per posar en evidència als dolents no t'aplaudiran com si marquessis el gol d'Iniesta. El risc és individual, com la por i l'amenaça, com l'últim alè i, evidentment, el currículum. Ho saben la iraniana Shirin Evadi o la kenyana Wangari Muta, recentment morta, que sí que van tenir el seu Nobel de la Pau per a elles soles. Quan es premia una organització, perfecte. Quan es reconeix una persona, igual de bé. Quan es fan rams per completar el quilo de mèrits, doncs miri, menys és res.

Per pura casualitat, en matèria de distincions, els "packs" abunden en el moment d'avaluar els afanys femenins. Recordo el lliurament, el 1998, del premi Príncep d'Astúries de Cooperació Internacional a Emma Bonino, Olayinka Koso-Thomas, Graça Machel, Fatiha Boudiaf, Rigoberta Menchú, Fatana Ishaq Gailani i Somaly Mam. Cada home cotitzava per set dones en aquell temps, alguna cosa hem avançat. Va resultar molt més vistós que quan anys abans es va emportar el guardó Helmut Khol o quan després el van donar a Luiz Inácio Lula da Silva. Perquè eren tantes sobre l'escenari que gairebé no hi cabien. O potser era que se sentien tan orgulloses que ocupaven més espai.