Tenir plaça de pàrquing, sense poder-la utilitzar
Francisco Javier Valle Marín. (Girona)
El motiu d´aquest escrit és denunciar el poc respecte i civisme que tenen alguns conductors de vehicles que aparquen a l´entrada d´un pàrquing comunitari. En 15 dies ens han tret la placa identificativa del gual de l´aparcament i un adhesiu força gran que deia: «S´avisa grua».
Puc entendre que algú deixi el cotxe un moment a l´entrada, tot i que no està permès per la llei. Però no que tingui la despreocupació de deixar-lo fins a vuit hores. El trobo un acte de poca vergonya, poc cívic i poc respectuós, entre d´altres.
A banda de les molèsties que ocasiona no poder entrar, després molestem els veïns perquè ens veiem obligats a tocar el clàxon, i provoquem retencions del trànsit ja que hem d´ocupar la calçada. D´aquesta manera, ens veiem obligats a haver d´acabar aparcant al carrer fins que el conductor es decideix a retirar el seu vehicle de l´entrada.
Un dia vaig preguntar a un agent que anava amb la grua sobre aquest problema i la seva contesta va ser la següent: Haig de tenir la placa del gual visible, perquè ells puguin retirar el vehicle mal estacionat. Vam trucar a la gestoria, per aquesta incidència, i ells, personalment, es van encarregar de demanar una nova placa del gual. I ara hem d´esperar quinze dies per tenir-lo.
Amb tot, la meva pregunta és la següent: No pot retirar la grua un vehicle en una entrada i sortida de vehicles? Si truques a la grua, el retirarà o només el sancionarà? Amb una còpia del rebut del pagament del gual, no és suficient per retirar el vehicle?
Aquesta és una situació lamentable. Paguem els nostres impostos i no tenim una solució al problema.
Gràcies, Enric
M. Àngels Alsina i Bosch (Bescanó)
El vaig conèixer perquè vaig escriure una carta als diaris en la qual jo animava la gent a anar a Perpinyà i participar en el Dictat que s´hi organitza cada any. Ell em va trucar per agrair-me la carta. Allà, a Perpinyà, el vaig poder saludar personalment.
Admiro profundament les persones com Enric Garriga perquè estimen de debò Catalunya i perquè són capaces de consagrar la seva vida a treballar per la independència i, en el cas de l´Enric, per reforçar el lligam entre els Països Catalans i Occitània.
Va fundar juntament amb més persones l´Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC), des del qual va desenvolupar una important tasca de promoció internacional de la cultura catalana, molt abans de l'Institut Ramon Llull. Durant les últimes tres dècades va portar a terme una tasca constant d´acostament entre els Països Catalans i Occitània.
És difícil trobar cognoms que per alguna raó hagin tingut papers destacats en la defensa de la cultura i la llengua catalanes. Pompeu Fabra, exemple i guia per al catalanisme n´és un. Enric Garriga, un altre. A l´últim escrit del seu bloc ens deia: «Anem directes cap a la independència i tot ho podrem solucionar sense retallades i el poble català viurà feliç amb tots els serveis bàsics i socials, amb l´ajut del seu propi treball i sense els lladres de Madrid, que ens exploten i ens roben». Quanta raó!
La meva admiració i el meu condol a la seva família per la pèrdua d´aquest gran occitanista català i millor persona, l´Enric Garriga i Trullols. Som molts el que continuarem, d´una manera o altra, la seva tasca, i ho farem com ell ens ho ha ensenyat: amb voluntat, empenta i mà esquerra.
Pausa en patz e mercés, Enric.
El Girona, el català i Miquel Martín
Lluís Puig. (Girona)
Miquel Martín escrivia fa uns dies en aquest diari un article en el qual es queixava del català que fan servir els comentaristes de Televisió Espanyola en les retransmissions dels partits del Barça a la Champions. «Festival de castellanismes i punyalades a la llengua», descrivia de manera ben gràfica l´articulista. «Desconeixen bona part dels fonemes catalans, els pronoms febles en tota la seva àmplia varietat i la conjugació de la majoria de verbs», afegia.
Miquel Martín no deu ser gaire seguidor del Girona FC, perquè si ho fos s´adonaria que més o menys les mateixes descripcions es poden aplicar a alguns dels comentaristes que s´encarreguen de les retransmissions dels partits de Segona Divisió en canals de «la nostra», com abans el 33 i ara Esport 3. Si hi afegim alguns dels tertulians del mateix català i esportiu canal, n´hi ha per llogar-hi cadires...
Un cop més, allò de la biga i la palla...
Contrasentit
Isabel Álvarez. (Banyoles)
A mi m´agraden els toros, és un espectacle lluït, on es veu la lluita d´un home que, amb la seva valentia, elegància i perícia, lluita contra un animal d´enorme pes criat a l´aire lliure per aquest combat. Estic en contra de l´avortament, que és la lluita d´un equip mèdic, que amb valentia i perícia, aconsegueix que a una dona, acovardida per la situació que viu o per altres circumstàncies, li matin el fill.
Els amics dels animals diuen que el toro pateix, el fill no? El primer, prohibit pel Parlament Català, l´altre aprovat per decret llei.
Ah! Si vaig als toros, pago de la meva butxaca; l´avortament el paguem entre tots. Hi estic totalment en contra.
