Fa pocs dies, en Quim, un col·lega metge de la meva edat, em comentava la seva experiència com a persona afectada per l'anomenat trastorn per dèficit d'atenció (TDAH). "No és cap desgràcia, afirmava. Més aviat ho considero com un avantatge de cara a poder mostrar interès en diversos camps". I afegia: "És clar que va ser dur el procés d'adaptació... Però es pot aconseguir". El TDAH pot afectar un 5 % de nens i nenes. Presenten dificultats per estar atents, molt més enllà de la seva voluntat. Els costa concentrar-se, perden i obliden objectes, se'ls pot fer difícil obeir, tendeixen a la impulsivitat i poden tenir un nivell d'activitat superior o inapropiat per a la seva edat.

Acceptem que es tracta d'un trastorn amb una forta càrrega hereditària, genètica. Però això no ho és tot. L'herència té una càrrega del 70%. I el que no depèn de la genètica està vinculat a l'entorn en què el nen viu i als estímuls educatius rebuts, tant a casa com a l'escola. En aquests nens hi ha un retard en la maduració cerebral: sabem que en el seu cervell hi manquen algunes connexions i hi ha una manca de funció d'alguns neurotransmissors. Però la maduració és un fet evolutiu. Això vol dir que, amb el pas dels anys, amb una adequada estimulació, i amb un entorn capaç de fer contenció educativa, molts d'aquests nens poden ser capaços de conviure perfectament amb aquest trastorn. Aquest ha de ser l'objectiu de tot tractament que es plantegi. Tenim, actualment, uns fàrmacs que són molt eficaços per millorar l'atenció i concentració. Però no és suficient. Cal afegir-hi la reeducació i l'estimulació social i relacional. No es tracta de muntar campaments o activitats per a nens amb TDAH. No es tracta d'adaptar el món al nen; cal que el nen aprengui a adaptar-se al món en què viu. Per tant, cal que el nen vagi a campaments i activitats amb altres nens de la seva edat, a fi que ell s'hi pugui adaptar. I com que cada nen té un ritme maduratiu diferent, és important individualitzar els tractaments. Tractar persones no vol dir aplicar protocols.

Els nens i nenes que presenten un TDAH no són problemàtics com en algun lloc s'ha dit. Són nens normals, amb dificultats concretes a l'hora d'estar atents. De la mateixa manera que és normal aquell nen que ha de dur ulleres a causa d'una miopia. Per tant, cal evitar posar etiquetes i cal ser molt prudents a fi que, des de l'observació constant, es pugui anar avaluant la seva capacitat de resposta. En moltes ocasions, una persona que hagi tingut un TDAH i hagi rebut un tractament adequat, pot tenir, de gran, més capacitats per mostrar interès en àmbits diferents de les seves activitats diàries. El TDAH pot causar problemes, però l'etiquetatge en causa molts més.