Vicent Andrés Estellés ha dedicat pàgines memorables al menjar, des de l'allioli al pebrot escalivat. També ho han fet Miquel Martí i Pol, Josep Sebastià Pons i fins i tot l'adust Salvador Espriu hi té mantes referències, com quan parla del fricandó.

Una preparació molt tradicional que, sobretot, s'ha conservat a les Illes Balears són les mandonguilles o pilotes de peix, que els sefardites, de fet, les fan de forma idèntica, si bé amb peix kasher (legal). A Menorca se solen fer de gató o rajada, i a Mallorca més aviat de gerret i, fins i tot, de pop. Era una recepta que li encantava al gran poeta Marià Villangómez, amb el qual vaig tenir l'immens gust de parlar -quan cercava receptes per a un llibre de cuina eivissenca- just uns mesos abans de la seva mort, que vaig sentir tant. M'havien impressionat la seva presència i la seva veu, encara poderosa i plena de bellíssimes paraules, amb un accent que tant em recorda el meu propi dialecte nord-gironí.

Altrament, el mot pilota també ens recorda les "pilotilles", que és com anomenen a Girona el que en altres terres són mandonguilles (nom d'origen àrab, que retrobem en l'espanyol albóndiga (o almóndiga, en pronunciació popular) i en el portuguès almóndega, pilotes, tarongetes (País Valencià) boles, bolilles (Catalunya Nord). Al Llibre del coc de Mestre Robert, el cuiner de la cort reial de Nàpols a la refinada època del rei Ferrando, hi apareixen uns bunyols de mató que el gran cuiner anomena "Taronges de Xàtiva". Tenint en compte que al segle XV la indubtable capital moral, literària i artística dels Països Catalans, compartida amb Nàpols, és la ciutat de València, "la più lasciva ed amorosa città che nel mondo sia", segons els italians de l'època. L'època de Tirant lo Blanc, dels Borja que porten les dolçors del sucre de Gandia a Roma. Territori a territori, tenim boles o mandonguilles, com les esmentades, de carn -les més conegudes-. O les exquisides mandonguilles d'abadejo (bacallà) valencianes, per cert, tenen la característica forma de les mandonguilles o köfte (mot turc) del món turc islàmic, és a dir una mica allargada.

Un matís de forma, un mot, a vegades ens pot suggerir tota una història: tant recent com el segle XVIII, data de l'expulsió dels darrers moriscos: acabo de venir de la Nucia, Palop, Marina Baixa (per a una conferència a la Universitat d'Alacant sobre cuina i llengua) i les esglésies actuals tenen el mateix emplaçament i el mateix aire de les antigues mesquites.