Intento protegir-me de la gent que té doble cara però no sempre ho aconsegueixo. La meva soledat autoimposada no és suficient com per veure'm a vegades obligat a tractar amb persones que et diuen una cosa i saps perfectament que en pensen una altra. És divertidíssim comprovar com, sobretot en ambients provincians, els grans "amos de la veritat", perden raó i credibilitat, pels forats correctors del viure quotidià. No hi ha convicció falsa que resisteixi un grapat de dies, ni aparença prefabricada que duri més enllà de quatre envestides de naturalitat sincera. Abans segurament era més fàcil amagar les contradiccions personals que són inherents a la raça humana, però ara, amb tot això de la tecnologia i de les xarxes socials, t'adones que vius envoltat d'un grapat d'homes i dones, que per a la seva desgràcia, tenen una personalitat íntima i una altra de pública. Segurament no tota la culpa és d'ells. La societat ens ha posat el dilema de ser tu mateix o ser com els altres volen que siguis; i això, en descàrrec dels interpel·lats, és una grandíssima mala jugada.
La gran trampa en què tothom cau quan et sedueix la tecnologia de la comunicació, és pensar que tot allò que escrius a les xarxes socials a cops de puny de sinceritat, no ho llegirà el que et tracta en la teva vessant mes formal.
Últimament llegeixo al Twitter unes reflexions plenes de valentia mal entesa o poc coherent. Escrits que surten de la visceralitat més animal i que, quan poses cara a l'escriptor de l'exabrupte, et quedes més parat per la identificació de l'autoria que no pas de la manifestació en si mateixa. Estem davant de l'aparició d'una nova raça de "valents covards" que viuen parapetats darrere d'un escut informàtic i allunyats del perill, gràcies a una distància cibernètica; però que serien incapaços de dir en veu alta i clara allò que han escrit; això sí, amb l'habilitat meritòria de resumir-ho en 140 caràcters.
Per a mi, qualsevol apreciació a la conducta dels altres no té cap mena de valor ni d'interès si neix des d'una trinxera protectora. La valentia es demostra en el camp de batalla real; en el compromís amb la societat. En una associació, en una ONG, en un partit polític, o simplement sortint al carrer a donar la cara per defensar el que tu creus que és la teva manera d'entendre el món. A mi, i crec que a molta més gent, ens interessen les xarxes socials per mostrar la feina feta i convidar a compartir mirades i camins; provocar debat i fins i tot filosofar del no-res.
Quan la tecnologia serveix per créixer és meravellosa, però quan s'utilitza per escriure brillantment allò que mai tindràs el valor de verbalitzar, llavors tot agafa un caire de mesquinesa. Perquè no oblidem que encara la paraula, el crit, o el propi silenci respirat té més valor que una freda piulada. El dia que la nostra societat accepti sense qüestió o valori molt més el que mostra una pantalla líquida que no pas el que brolla d'uns llavis carnosos; llavors podrem donar per començat l'inici virtual de la nostra apagada humana.
