Un hivern fred, llarg i trist, que no s'acaba mai. Costerut i amoïnós període hiemal! Abans estàvem més acostumats al fred siberià perquè fuetejava amb més regularitat, ara ens enxarpa desprevinguts. Feia anys que no notava la duresa del pas del temps i la urgència que arribi la primavera del dia llarg i alegre, que ho abilli tot amb colors lluents i pengi flors a les branques dels arbres. La primavera li fa tantes bogeries a la natura que al final la converteix en una núvia en el dia del casament.
Vull fugir de la parsimònia cansosa d'aquest hivern avorrit, pesarós, curull de males notícies, de crisi econòmica galopant i d'una epidèmia de grip que ha deixat abatudes famílies senceres i ha saturat els hospitals. Un hivern esblaimat també per culpa de factors familiars, el germà, molt temps internat en un hospital, la germana empiocada i un servidor pres d'una galipàndria que em reté clos a casa des de fa més de quinze dies. Mai els catalans ens posem d'acord, excepte en el moment d'emmalaltir, aquí sempre hi ha unanimitat i aquest febrer passarà a la història com uns dels moments que més compenetració hi ha hagut entre nosaltres, rics i pobres, savis i rucs, tots gamats. M'enerva el no fer res, no sé estar amb els braços creuats i endormiscat en un sofà tot el jorn; tot plegat contribueix a que miri amb pessimisme el que està passant.
Molts som els que hem patit aquest virus pesat que et trasbalsa i et treu les ganes de fer coses, inclús la gana més primària de totes, la de menjar, res t'il·lusiona, fins i tot aquelles coses quotidianes que representen al·licients que contribueixen a fer agradable la vida (una amena conversa, un got de bon vi, una vianda, una bona pel·lícula en el televisor), quan estàs enfebrat, granment constipat o embalbit de cos i ànima, perden valor, no et distreuen, fins et semblen bajanades i no acabes d'entendre massa bé com en altres ocasions aquestes ximpleries et podien haver generat alguna satisfacció.
Quan no estàs bé per raons fisiològiques o psicosomàtiques et sorprens a tu mateix en constatar que havies sigut una persona fàcil a l'hora de cercar un farciment pel temps de lleure i que qualsevol cosa vana, del tot intranscendent, t'evadia del món real. Paul Auster, a Barcelona, va presentar la seva última novel·la, carregada d'elements autobiogràfics, i declarà que s'havia desdoblat i es tractava en el llibre com un personatge més dins un col·lectiu; es referia a ell mateix en tercera persona, un recurs literari molt emprat per autors que s'han camuflat en algun ens de ficció o no els ha importat impúdicament fer ús del jo, de la primera persona, assumint-se, no dissimulant-se; quan escoltava a Paul Auster pensava que expressava (quina presumpció!) el que m'estava també passant a mi mateix a causa de la grip; durant aquests dies m'he sentit dividit, no em reconeixia perquè s'havia manifestat un jo, el que m'emergeix en estat víric, que m'era absolutament desconegut. Efectivament, durant aquest captiveri domiciliar he suportat moltes i llargues estones de mal humor, car ni l'escriure, un dels meus millors plaers, em tirava, i passava el temps pensant en les musaranyes, fins contemples la realitat amb indiferència, talment com si res t'impliqués o t'importés. L'egoisme et domina i tendeixes a trivialitzar-ho tot i res que no sigui el teu propi benestar t'interessa. Així doncs, em veia intentant llegir el diari patint dificultats de concentració, com davant l'ordinador per teixir infructuosament un article o mirant el televisor sense veure-hi res que m'interessés. Quan estàs ensopit veus desfilar la realitat com si fos una pel·lícula llunyana i superficial. Costa concentrar-te, el cap es dispersa, escriure aquest text m'està resultant fatigós i temo que no l'acabaré, em costa ajuntar paraules per construir una frase amb sentit, feia anys que no em passava; potser el deixaré inacabat i que algun periodista hi afegeixi algun paràgraf de la seva collita.
El que pot generar un episodi gripal! Quan et trobes així, hom descobreix que no sap res o ben poca cosa d'un mateix, com si la pròpia realitat, la més íntima i pregona, fos la gran oblidada, i un hagués viscut aliè al propi jo. Un no sap res d'un mateix i aquella màxima de l'oracle de Delfos, "coneixe't a tu mateix", en aquestes condicions de debilitat física i moral sembla com si no me l'hagués aplicat mai, puix que et sents un estrany per un mateix. Físicament feble, amb poques reserves intel·lectuals, res em complau; enyoro els dies que em trobava bé i em sap greu no haver-ho aprofitat millor. Quanta raó el filòsof grec Heràclit, anomenat "el fosc" pel seu estil literari paradoxal i críptic, quan manifestà en un aforisme: "La salut i la malaltia és una i la mateixa cosa, com el dia és a la nit i la guerra és a la pau". No valorem bé les coses quan les tenim sinó quan les perdem o ens manquen; per això Heràclit aconsellava conèixer la cara i la creu de la moneda, ja que les dues en formen part i ens equivocaríem si ens limitéssim només al coneixement d'una. Quan s'està malalt és quan més apreciem la salut perduda o quan s'ha viscut una guerra més es valora la pau.
Estic sortosament arribant al final de l'article; em queden, però, algunes línies per omplir que les aprofito per reproduir aquesta frase de Josep Maria Espinàs: "Em sap greu morir-me perquè m'agrada el que estic fent". Efectivament, aquests dies he pensat en la mort i opino com l'escriptor, si estàs bé fent el que t'agrada, no fas mal a ningú, no ens hauríem de morir. L'argument de l'Espinàs és d'una sinceritat i ingenuïtat contundents, segur que tothom hi estarà d'acord.
