després de les rodes de premsa sense preguntes, arriben els vídeos sense ni tan sols compareixença. La ministra Fátima Báñez va anunciar allò dels 450 euros tot enviant als mitjans un vídeo de la seva persona, de mig cos, fent la declaració tota sola davant la càmera. Ja ens havíem acostumat que els partits prohibissin l'entrada de càmeres alienes als mítings i imposessin les seves pròpies filmacions, pensades per afavorir la imatge del candidat. Les televisions les emeten pel repartiment imperatiu del minutatge. Però cap imperatiu no obliga a emetre el vídeo d'una ministra que, a més a més, mostra una qualitat i una resolució semblants als de la tasca del govern. No obstant això, els mitjans ajupen el cap i despullen l'esquena, disposats a rebre les fuetades amb alegria. Són mals temps, la crisi cargola, les redaccions es buiden a cops de retallada, l'espai s'omple amb el que es té i demà serà un altre dia. Especialment en l'audiovisual: no hi ha notícia sense imatge i sense veu. Hem d'explicar allò dels 450 euros? Posem-hi quinze segons de ministra, emetem el seu vídeo dolent de penosa propaganda. I posats a fer, que tothom segueixi l'exemple. Partits, sindicats, empresaris, corporacions, esportistes, clubs, artistes, intel·lectuals i tertulians en torn de descans.

Res més fàcil, avui en dia, que parlar davant d'una càmera i enviar el resultat a les redaccions i a les agències. O penjar-ho en una xarxa social. Al cap i a la fi, els mitjans van plens de notícies copiades de la xarxa. El Pepet està trist perquè la Pepeta s'ha separat de Fulano, anuncien els programes del cor, i la font de la tafaneria és un comentari del mateix Pepet al seu perfil de Twitter. Els polítics estan entrant en la dinàmica: els tuits que deixen anar els diputats durant els debats parlamentaris (potser s'avorreixen?) són comentats a la ràdio i s'han arribat a publicar a la premsa.

Substituïm els 140 caràcters del tuit per quinze segons de vídeo i ja tindrem muntat el festival. Ja no caldrà que els mitjans vagin enlloc per recollir declaracions, i els editors es limitaran a escollir entre l'oferta del dia. Podran fins i tot sobreimpressionar-hi la imatge d'un micròfon amb el logotip de cada mitjà. Estarem així més ben informats? Potser només més atabalats. Al cap i a la fi, segons una de les nombroses definicions, la informació és la reducció de la incertesa. I ben poca certesa es troba en la confusió del guirigall.