Cartes

ROGELI VANCELLS. SANT FELIU DE GUÍXOLS.

Després d'enfrontar-se a cinc anys de continus problemes de "control de qualitat" amb taps de rosca, un celler d'Austràlia ha pres la decisió de tornar al tap de "suro natural" tradicional. L'any passat l'emblemàtic celler de Sud-àfrica Klein Constantia, també va canviar el tap de rosca pel de "suro natural".

A Barossa Valley, Winery Rusden ha renunciat a tapar amb taps de rosca o sintètics, i retornarà a embotellar la seva gamma de vins amb taps de "suro natural". El seu enòleg Christiane Canute ha dit que la decisió s'ha basat únicament en el rendiment tècnic, segons ha manifestat a la revista Wine Business Magazine. Han experimentat una sèrie de problemes amb els seus vins embotellats i després d'un estudi de cinc anys amb el tap de rosca ha quedat clar que el tap de "suro natural" era millor per als seus vins.

L'enòleg va afegir que els sommeliers d'Austràlia havien confirmat la degradació i oxidació que estaven experimentant els vins embotellats amb taps de rosca o sintètics, així com també hi havia clients que havien trobat una alta incidència en les variacions de gust a les ampolles de vi. Va manifestar que des d'un punt de vista tècnic de transpiració, sostenibilitat i consum, el tap de "suro natural" és molt millor i és una garantia per al vi. La decisió de tornar al tap de "suro natural" ha estat presa per les preocupacions sobre els caràcters degradables dels taps de rosca o sintètics.

En el nostre país hi ha poca cultura del vi i del tap de suro, però almenys de països llunyans ens venen moltes reivindicacions del tap de "suro natural".

Gràcies, Sra. Alícia

M. ANGELS ALSINA I BOSCH. BESCANÓ.

La manifestació unionista del 12 d'octubre només ha omplert la plaça de Catalunya i els entorns més pròxims, amb poc més de 6.000 persones, segons la Guàrdia Urbana. La majoria d'assistents eren d'aquí, però s'han vist autocars procedents d'Aragó, València i també Madrid. És l'acte polític més gran que ha fet mai l'espanyolisme a Barcelona, però ha quedat a gran distància de l'1,5 milions d'independentistes que es van manifestar durant la Diada.

Després de veure el gran fracàs de la concentració espanyola del 12-O, s'han desmuntat tots els arguments de les diferents branques espanyolistes que corren pel nostre país. Ara tot depèn de nosaltres, dels resultats del 25-N i sobretot del que passi després d'aquesta data. Tot el pes del sentiment espanyol que hi pogués haver a Catalunya s'ha fos davant del fracàs d'aquesta manifestació.

Gràcies, doncs, Sra. Alícia, perquè la seva manifestació ha posat l'espanyolisme al seu punt. Ha quedat ben clar que poca gent dó?na la cara per Espanya, mentre que per Catalunya n'hi ha milers i milers. Gràcies també al PP i a tot l'estol de jutges, ministres, periodistes, bisbes i intel·lectuals espanyols que han intentat humiliar Catalunya en tractar-nos pitjor que una colònia que no volen perdre (l'última que els queda). Ja és hora de deixar d'estar subjugats a un Estat que durant segles ens ha estat hostil. Sabem que la llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat.

Ara que parlin les urnes. Europa, de ben segur, avalarà la llibertat dels seus pobles.

I és que no podran res davant d'un poble unit, alegre i combatiu.

L'estat de les autonomies

LLUÍS CORREDOR CLIMENT. GIRONA.

Ahir entrevistaven un polític a TV1 que digué que el pacte fiscal que demana Catalunya és inviable, perquè ens equipararia a Euskadi i això no és posible, però no deia per què. Com a ciutadà del carrer, ignorant en política, mai no se m'ha explicat per què el País Basc té un concert econòmic diferent del de les altres autonomies. Sempre parlen del "café para todos" quan haurien de dir "café para todos menos uno". Els ignorants com jo i els mal pensats diuen que és per por a l'ETA, però espero i desitjo que no sigui aquesta la raó. Un altre aspecte lligat a aquest és el de la solidaritat d'unes autonomies respecte d'unes altres. Jo seré solidari d'un veí meu durant un temps mentre busca feina o se situa, però al cap de trenta-cinc anys, la veritat, ja ho trobaria excessiu. Jo em torno a preguntar, si de fet l'any 75 hi havia autonomies més pobres que altres, perquè en lloc d'establir aquesta taxa de solidaritat no es treballava per fer que les autonomies pobres arribessin en el mínim temps posible al nivell econòmic de les riques dotant-les de les infrastructures necessàries perquè amb esforç, treball i iniciativa ho aconseguissin? O és que Andalusia o Extremadura per raons geogràfiques o socials no tenen més remei que ésser pobres per sempre més? Jo em pregunto com podem anar a votar tenint unes llacunes de coneixement importants com aquestes? Com puc saber jo si haig de votar un partit independentista o no, si no puc estar segur que les reivindicacions catalanes siguin justes? Si algú llegeix aquesta carta i, més documentat que jo, em pot aclarir aquests grans dubtes, no sap com l'hi agraïria.

El vestit nou del català

MIQUEL MOMPIÓ I AZEMAR. RIUDARENES.

Els que vàrem néixer a la dècada dels 40, juntament amb els nostres pares, vam viure la postguerra, difícil i dura, alguns amb represàlies, altres amb por, altres amb silenci i altres nedant i guardant la roba però intentant fer país i mirar endavant.

Mort en Franco, neix una situació nova, que crea il·lusió i esperança, i entrem en democràcia, aprovem una constitució, la del 78.

Han passat una trentena llarga d'anys i totes les generacions que van néixer aquells anys 70, no van votar-la, no tenien edat, ni criteri, ni coneixements per pronunciar-se en aquella constitució, feta en uns moments d'incertesa i prudèn?cia. Avui aquestes generacions ja són pares de família, molts d'ells amb càrrecs importants a la política, a la cultura, al món empresarial; han vist món, han viatjat i estant preparats i documentats per poder jutjar.

Què passa ara? Que aquestes generacions el vestit de naixement se'ls ha fet petit, han vist i viscut desigualtats insolidàries, la gran mentida d'en Rodríguez Zapatero "acceptaré el que voti el parlant català ", la impugnació del Constitucional, el "ribot" d'en Guerra, i per últim quan el president Mas va a Madrid amb la mà estesa per eixamplar el vestit i l'únic que rep és un cop de porta.

Potser anirem un temps despullats, però volem portar un vestit digne i sense estretors, només demanàvem això un vestit fet a mida ... i això no ho han entès, ara doncs volem, sí volem, un vestit nou.

Als Estats Units

JOAN RAMON CARBONELL.BLANES.

Algú s'imagina els Estats Units demanant la independència a Anglaterra o esperant el beneplàcit dels anglesos? Òbviament, no. La independència de qualsevol país es decideix exercint la democràcia i es declara de manera lliure. Això és just el que van fer els Estats Units d'Amèrica fa més de dos-cents anys i avui són una nació admirable. Aquest és el mateix camí que ha de fer Catalunya per la via pacífica.

Tots els països amb una autèntica tradició democràtica ho entenen com a un dret fonamental, i aquesta visió oberta és la que els fa grans.