quan ets petit, tens aquella por irreprimible a l'ombra deformada d'un titella, a la porta mig tancada d'un armari, a l'arbre que assetja arran de la finestra. Magnifiques el cruixit d'unes escales, el sobtat silenci d'un grill, l'espasme llunyà del que et jures i et perjures que ha de ser un electrodomèstic. Creixes, i converteixes aquestes pors infantils en el ressò d'un repte que superaràs derrotant la seva versió més accessible: les pel·lícules de terror. Te'n tornes un degustador gairebé compulsiu, perquè la teva inquietud primigènia ha cristal·litzat en una valentia digne de western. Ets tu contra la por, tancat en un cinema, i hi ha en el control de les teves emocions una mena de justícia poètica. Si guanyes, i saps que guanyaràs, aquell nen amagat sota el llençol, aquell nen que tancava amb força els ulls per fer desaparèixer els monstres, s'haurà demostrat que el patiment, que les nits sense dormir, eren simplement el tortuós però necessari camí cap a una maduresa. Alguns, aquesta batalla la guanyen ràpid i després menystenen el gènere perquè ha perdut sentit; d'altres, la perden i fan veure que el gènere no existeix (o el critiquen com a variant cultural) perquè, en el fons, saben que els recorda la versió més poruga d'ells mateixos. I després hi ha un tercer sector que sap que continuarà lluitant fins al final dels seus dies, i transmuta la seva confrontació permanent amb el terror en una entranyable barreja d'amor, reivindicació i masoquisme. Aquest últim és els que fa possible un festival com l'Acocollona't, que en la seva segona edició, que comença divendres, serà més llarg, més transversal i encara més arrelat a la ciutat. No ha d'estranyar, Girona acollona (a algú de veritat li sembla normal tenir tanta boira matinal i una catedral on hi ha una bruixa petrificada per Déu?) i, precisament pel seu aire de comunitat medieval, es presta a tot tipus d'especulacions terrorífiques. Posats a tenir por, tinguem-la plegats. Ens veiem a l'Acocollona't.
