Laura Rojas-Marcos manté que existeixen dos tipus de culpa: la real i la falsa. Com és lògic, la real és aquella que des de la nostra consciència ens diu quan nosaltres obrem malament. M'interessa molt més el concepte oposat. "La culpa falsa està fonamentada en fets dels quals no som responsables, però tot i així ens atorguem el sentiment de culpa com si ho fóssim. Ens culpem d'alguna cosa que no ens correspon", explica Rojas-Marcos. Aquesta culpa falsa, la responsabilitat sobrevinguda, prové del sentiment de fer el bé, de ser justos.
Em trobo molta gent darrerament que assumeix com a seva la culpa d'altres. Se senten culpables alguns funcionaris que van guanyar la seva plaça per oposició després d'anys d'estudis. No m'estranya que després s'usi el "poble de Catalunya" per parapetar-se i amagar els seus errors. Fins i tot s'acusa alguns ciutadans de la situació de Catalunya simplement per no voler prendre partit! És l'hora que els ciutadans ens traguem els complexos i assumim que no som els culpables reals que Catalunya estigui en un atzucac. Ens hi han abocat ells i són ells que haurien de rectificar. O demanar disculpes.
