Algunes informacions diuen que estaven carregant un ramat de vaques que ha pasturat durant l'hivern a les muntanyes que separen Portbou de Colera, quan, de cop i volta, n'hi haver una que es va espantar i va fugir carretera avall. Em sembla molt estrany que ningú no la perseguís, sobretot perquè podria haver-se trobat amb algun cotxe, moto o ciclista dels molts que enfilen la carretera vella per veure el paisatge des de la carena o simplement per fer esport. El cas és, però, que l'animal va entrar a Portbou seguint la carretera (aquí ja parlem del tram de la nova N-260 i per tant amb molt de perill de provocar un accident de trànsit greu) cap a les tres de la tarda. No vull ni imaginar-me què hauria pogut passar si el conductor d'un autocar ple de jubilats francesos s'hagués trobat amb la vaca al mig de la carretera en un dels revolts que hi ha a l'entrada del poble.
Sortosament, però (una mica com el que passa amb els vagons cisterna de les mercaderies perilloses que es passen tot el cap de setmana a les vies mortes de l'estació de Portbou perquè cap altra estació les vol), no va passar res. Ara bé, dèiem que la vaca va entrar al nucli urbà cap a les tres de la tarda i, és clar, al meu poble l'única vaca que havíem vist mai és la que surt a la tapa dels formatges de la marca La vache qui rit, aquella vaca vermella i francesa tan simpàtica. Per tant, i després de passar pel costat d'una senyora, unes persones la van veure, es van posar a cridar, l'animal es va espantar i van començar els ensurts. Cal recordar a més que aquell dia era divendres, dia del mercat setmanal de Portbou. No vull ni imaginar-me què hauria pogut passar a la rambla, plena de parades, o al costat de la plaça del Mercat, si la vaca s'hagués escapat al matí. Els divendres al matí, durant el mercat, a Portbou hi ha molts francesos dels pobles veïns de Cervera, Banyuls, Port-Vendres, Cotlliure, etc.
El cas, però, és que la vaca va enfilar l'antic embarcador per anar al port. Les instal·lacions no li devien agradar gaire, perquè sembla ser que va fer mitja volta per tornar al poble. Ara bé, quan va tornar a ser a l'antic embarcador, es va trobar amb un grup de jubilats francesos. Animal i pensionistes es van espantar i finalment un senyor francès va acabar per terra empaitat pel remugant (se m'estan acabant els sinònims d'una manera escandalosa). Bé, per fer-ho curt, només dir que la pobre bèstia, espantada, completament fora de lloc, malauradament encara va ferir unes quantes persones més abans no va enfilar el camí que passa per sota del terraplè de l'estació i que va després en direcció a l'embassament i a les muntanyes que envolten el poble. De tota manera, però, es tractava d'un animal, espantat, descontrolat, d'un pes de 800 quilos. En efecte, no estem parlant de cap toro perillós. Però una bèstia fora de control d'aquest pes podia haver matat una criatura o fins i tot una persona adulta.
En aquest país nostre, i especialment a l'Empordà, en què tots som tan irònics, gairebé tot ens ho agafem rient. Aquell mateix vespre, fent una cervesa, tot van ser acudits sobre si l'endemà hi hauria un altre "encierro" i variacions sobre el mateix tema. Haig de reconèixer que ens ho vam passar molt bé; però després, pensant-ho fredament, ja no fa pas tanta gràcia. Perquè, què hauria passat si la vaca, espantada, hagués matat una criatura? Això li hauria fet gràcia a algú? Recordem que Portbou no és pas un poble de pagès o de muntanya, amb ramats d'animals que circulen per camps i camins. No, això és un poble de costa i de frontera, de turisme d'estiu i d'antiga activitat duanera, d'agències de duana. Per tant, aquí, tant les criatures com els adults no estan acostumats a veure ni a tractar bestiar. Això pot arribar a fer riure en una població de muntanya, però aquí, al meu poble, a Portbou, vam estar molt a prop de patir una tragèdia.
Curiosament, en aquest país nostre (que de vegades sembla deixat de la mà de Déu), només es busquen responsables quan hi ha una desgràcia. Penso ara, per exemple, en els passos a nivell de les vies del tren, que no es van suprimir fins que cada cruïlla podia exhibir un nombre elevat de víctimes mortals. Suposo que se m'entén. És a dir, com que aquell animal no va matar ningú, doncs, quina sort: no va passar res. Molt bé, perfectament. Però, i si hagués esclafat un nen o una nena amb els seus 800 quilos de pes, llavors, de qui seria la responsabilitat?
Com dèiem abans, en aquest país nostre, tan irònic, sovint tan desgavellat, gairebé tot ens fa molt de riure, i a més, tenim la sort immensa que mai no passa res. Mai, fins el dia que passa. No passa mai res fins el dia que hi ha un incendi a l'estiu a la Jonquera i es desvia tot el trànsit de l'autopista per Portbou, per una carretera estreta on a més s'hi declara un altre incendi. I així, amb molta sort i de qualsevol manera, anem fent com podem.
