Els darrers trenta anys, la vida política espanyola i catalana ha estat marcada bàsicament per quatre formacions polítiques: PP, PSOE, CiU i PNB, dues de caire estatal i dues de nacionalistes. Des de fa uns mesos, tots els estudis d'opinió reflecteixen canvis importants en el comportament de l'electoral: les forces majoritàries perden pes i reculen ostensiblement. Aquesta circumstància la podrien aprofitar partits petits com UPyD, Izquierda Unida o ERC. De moment a Euskadi l'hegemonia del PNB no es posa en dubte i avui tornarien a guanyar. Però PP, PSOE i CIU s'enfosen estrepitosament: mentre el PSOE no arribaria al centenar de diputats, el PP se situaria en uns 120 i CiU perdria entre deu i dotze escons al Parlament de Catalunya.
Els líders estan molt preocupats i veuen les properes europees com el primer pas cap a un nou escenari. I compte amb les autonòmiques i municipals, on el terratrèmol pot ser d'unes dimensions fins ara desconegudes. És per això que Rubalcaba i Rajoy estan plantejant ponts de diàleg. Són conscients que com més es distanciïn PP i PSOE de la governació del país, més rèdit trauran els seus competidors.
Si els socialistes i el PP són gairebé residuals a Catalunya la causa no és altra que no voler obrir-se a nous espais electorals. S'han tancat en les dinàmiques internes dels partits i mentre el PSC ha perdut gran part de l'electorat burgès catalanista, el PPC està més pendent de les mossegades dels Ciutadans d'Albert Rivera que no pas d'intentar ampliar el seu espai en un marc de centre-dreta catalanista que ha deixat a mans de CiU en exclusiva. Però els de Mas també pateixen una gran davallada i els d'ERC assolirien un empat tècnic, la qual cosa era impensable abans de la deriva independentista dels convergents. Ja ho va dir Duran fa pocs dies en afirmar que els electors no voten segones marques i avui el dret a decidir, l'autodeterminació i la independència són patents consolidades dels republicans. CiU ha abandonat la centralitat que li havia donat uns grans resultats per centrar-se en la recerca d'un nou estat que no té el suport de més d'una setentena de diputats i sempre som en la mateixa pista de ball entre CiU i ERC, sense ser capaços d'ampliar espais i cercar consensos amb altres grups parlamentaris.
Una vegada més els partits van a remolc de la societat. L'escenari canvia a causa de la crisi, de la corrupció i de la manca de projectes de futur. Des d'ara poden sorgir noves parelles de ball i això preocupa la gent que ha fet de la política la seva professió, sense deixar pas a noves cares i a la gent jove que avui ha de sortir a l'estranger per poder-se guanyar la vida; i compte perquè qui se'n va són universitaris molt preparats que a casa nostra no troben oportunitats.
