Com que d'economia no en tinc ni idea, és un tema perfecte per a un columnista. He vist que el nostre PIB creixia unes dècimes en l'últim trimestre i també que hi havia menys gent afiliada a la Seguretat Social, i amb menys afiliats, també l'atur, misteriosament, va baixar unes decimetes: això, més que una recuperació, sembla una febrícula. No obstant això, no arriba ni la febre, ni l'agitació, ens posen alguna cosa al menjar. O a la tele: per exemple, Raphael cantant El pequeño tamborilero. L'ànima s'asserena, quin remei.
Com que no en tinc ni idea d'economia, ja quan va sortir don Emilio Botín-majestat, sempre al seu servei- i va dir que estaven entrant diners com mai i de tot arreu, no vaig saber si semblant prodigi hidrològic financer tenia lloc a la conca del Mississipí o a la presa de les Tres Gorgues de la Xina, perquè aquí, no ho sembla. Ara és el gabinet d'estudis (o alguna cosa així) del Banc Bilbao Biscaia, aquest trust d'eminències, dic, el que confirma que anem com una fletxa i a qui no s'aparti, Sant Sebastià.
Deia Fraga que cal sortir al carrer, a saber el què costen els cigrons, i jo he consultat a diversos fruiters i peixateres del Mercat, el veredicte dels quals em sembla inapel·lable: amb 800 euros al mes, no dóna per a tòfona blanca del Piemont: l'any que ve, potser. I també m'he fixat en el que deia don Mariano, el nostre president: tenim un capital humà de la més alta qualitat i preparació que es comporta molt bé en allò relatiu als seus costos unitaris. Els japonesos, que eren el seu públic, tampoc ho van entendre, i això que parlen un altre idioma, que en el nostre, ja fa temps que ens passa. Potser entren tants diners perquè amb uns cèntims et compres una província i Espanya és gran. Això ho podríem preguntar a don Carlos Fabra: si no està gaire ocupat comprant loteria.
