17 de febrer de 2014
17.02.2014
Diari de Girona

INTEL·LECTUALS CASTELLANS, CULPA I REPONSABILITAT

17.02.2014 | 00:00
INTEL·LECTUALS CASTELLANS, CULPA I REPONSABILITAT

Quan Juan José Tamayo va venir a Barcelona el passat gener a presentar el llibre Cincuenta intelectuales para una conciencia crítica, li vaig demanar on era la veu dels intel·lectuals crítics de Madrid davant del procés català. Em va dir que ell, en privat, procurava exercir-la, la consciència crítica, i em consta. Lluís Bassets, subdirector d'El País que l'acompanyava, hi va afegir: "Desenganya't. Els intel·lectuals espanyols no es veuen, cert, però tampoc els europeus. Davant del problema català tothom amaga el cap sota l'ala". Segurament tenia raó. I consti que no havia pas pretès posar en un atzucac Tamayo, sinó cercar alguna raó perquè, a banda dels gossos petaners d'Intereconomía i 13TV i de les patums de pessebre (de Vargas Llosa a Savater), l'opinió d'experts, professors i persones de vàlua de les Espanyes, davant del tema català, brilla per la seva absència.
He parlat del tema amb gent diferent. Fa uns anys, en qüestions tan diferents com l'OTAN, l'avortament o la violència política, teníem cantants, artistes i gent de diferent pelatge que volien acaparar els llocs d'opinió; ara, davant de la qüestió catalana, s'esfumen. (En l'acte del Camp Nou, vam tenir-hi l'incombustible Paco Ibáñez, Ramoncín-per un altre problema- i para de comptar.) I no només per la qüestió catalana. Posin la vaga d'ensenyants mallorquina, el tancament de la TV valenciana, la prohibició de les ones de Catalunya Ràdio a certs territoris... Els intel·lectuals castellans callen com morts. Per què?
Els meus interlocutors me n'han donat raons diverses. La primera, la dels interessos, l'entenc. Posar-se a favor de Catalunya pot significar trobar aixetes tancades, pàgines de diaris inassolibles, bolos de festa major a les escapces. Les altres les entenc menys. M'han parlat de complexos de culpa i d'estranyes responsabilitats. Els intel·lectuals saben que no s'ha tractat bé Catalunya, però el profit anava al propi molí. Ara, fent comptes seriosament, saben que el PIB català supera el 20% de tot l'espanyol i que si Catalunya anés soleta... ella hi guanya i els altres hi perdrien molt. No han passat de la malaurada "conllevancia" d'Ortega y Gasset, i això si Catalunya no els és encara una enemiga. Des de l'any 1931 que Azaña proclamava que "l'organisme de govern d'una comunitat autònoma -en el cas de Catalunya, la Generalitat- és part de l'Estat espanyol; no es tracta de cap organisme rival ni defensiu ni agressiu, sinó una part integrant de l'organització de l'Estat de la República Espanyola. I mentre tot això no s'entengui així, senyors diputats, ningú no entendrà el que és l'autonomia". Doncs, som on érem: no es vol entendre què és una autonomia!
No sempre els intel·lectuals castellans s'han comportat com ho fan avui. M'agradaria recordar que el març de 1924, més d'un centenar d'intel·lectuals castellans signaren, contra Primo de Rivera, el Manifiesto de los escritores castellanos en defensa de la lengua catalana (hi havia Azorín, Menéndez Pidal, Madariaga, Azaña, Sánchez Albornoz, Concha Espina, Gómez de la Serna, García Lorca...), a favor de la cultura i la llengua catalanes, cosa que fou agraït des de l'Acadèmia de Bones Lletres i des del Consistori dels Jocs Florals, amb mots que podrien ser actuals: "...decidles, por favor, a los gobiernos españoles, puesto que los tenéis tan cerca, que a la fórmula política que ellos nos aplican "Someteos y os daremos lo que merezcáis", oponemos los catalanes otra fórmula: "Sed justos con nosotros y seremos amigos"".
El 1927, per iniciativa dels intel·lectuals espanyols (al patronat hi havia Ortega, Castro, Marañón, Azorín...) va tenir lloc a Madrid l'Exposició del Llibre Català (pagava Cambó). I malgrat tot, el 1928-29 el Directori aconseguí del Vaticà la supressió de l'ensenyament del Catecisme en català...
Dimitit Primo de Rivera, Barcelona va voler agrair als intel·lectuals castellans la seva defensa de la llengua i la cultura catalanes. El 23 de març de 1930 es noliejaren dos trens especials des de Madrid... A més de noms ja esmentats hi havia Bergamín, Chabás, Pérez de Ayala, Jarnés, Zulueta, Millares... Una llista inacabable. Foren rebuts a l'Ateneu, on van fer una proclama a favor de la llengua catalana i a l'Ajuntament amb un vi d'honor, on l'alcalde defensà l'IEC. Tocà a Américo Castro correspondre a les seves paraules: "En tanto el resto de España no comprenda el hecho catalán, España estará sometida a todas las desdichas... Hay que hablar claro.... En Madrid no se concede el lugar que merecen a las culturas peninsulares, especialmente la catalana..." A la tarda assistiren al Palau Nacional de Montjuïc a un concert de l'Orfeó Català i, a la nit, se'ls oferí un sopar a l'Hotel Ritz, presidit per Menéndez Pidal, responsable màxim de la RAE. Al discurs de J. Serra Hunter, hi van correspondre Marañón, F. Giner de los Ríos i el mateix Menéndez Pidal. Aquest havia ?acompa?nyat a la tarda Nicolau d'Olwer a unes escoles i, en una entrevista a La Veu de Catalunya del 24 proclamava que el català "havia de ser l'instrument d'ensenyament a Catalunya". Abans d'abandonar el Ritz enviaren un telegrama al cap de govern, general D. Berenguer, demanant la derogació "de todas las disposiciones de la Dictadura que han deprimido y agraviado la lengua y la libertad de Cataluña". Ells mateixos avalaven el denominat "fet diferencial català".
L'endemà els actes i discursos prosseguiren en una recepció i dinar a Sitges i, a la tarda, visitaren la Biblioteca de Catalunya, l'IEC i foren rebuts a la Diputació, on el president no els amagà que es trobaven al Palau de la Generalitat, justament on el 1640 havien sortit "las declaraciones de hostilidad (por empeños de la tertúlia del Conde-duque) que exigía el honor de Cataluña". A la nit foren convidats per diferents associacions i partits polítics a un sopar segons les inclinacions de cadascú.
Van ser uns dies de primavera fèrtil i, si seguim les declaracions a la premsa dels intel·lectuals castellans, van abandonar Barcelona entusiasmats. L'eufòria cresqué en el darrer dels sopars perquè els ?intel·lectuals se sentien enmig dels seus coreligionaris. Azaña, per exemple, malgrat la neuràlgia que sofria, va preparar unes quartilles per al sopar d'intel·lectuals d'esquerres celebrat al restaurant Pàtria. Pocs dies després Joan Lluhí les publicà a La Publicitat en català: "Jo concebo Espanya amb una Catalunya governada per les institucions que vulgui donar-se mitjançant la manifestació lliure de la seva pròpia voluntat. Unió lliure d'iguals amb el mateix rang, per a així viure en pau, dins el món hispànic que ens és comú i no és ?menyspreable. (...) Si algun dia dominés a Catalunya una altra voluntat i decidís ella remar sola al seu vaixell, seria just el permetre-ho i el nostre deure consistiria a deixar-vos en pau, amb el menor perjudici possible per als uns i els altres, i desitjar-vos bona sort fins que, cicatritzada la ferida, poguéssim restablir almenys relacions de bons veïns.[...] Plantejades les coses en aquests termes de convivència i igualtat, castellans i catalans tenim una tasca comuna per realitzar que ens interessa igualment a tots. Restablir l'ordre de la península. Quin ordre? El de la justícia i el dret..." N'hi ha, ara, d'intel·lectuals així a les Espanyes?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit