JOSEP JOU

Tots dos van ser, successivament i simultània, funcionaris municipals de l'Ajuntament de Girona. Però es tracta de dues personalitats ben diferents.

Parlem primer del pare. Està d'actualitat perquè recentment (desembre de 2013) l'Ajuntament de Girona i Rigau editors han publicat, en la magnífica col·lecció "Girona fotògrafs", un llibre que recull i estudia de forma selectiva el llegat del fotògraf Josep Jou i Parés.

Els treballs de David Iglésias i Josep Pérez, d'una banda, i de Marie-Loup Sougez, de l'altra, serveixen d'introducció i contextualització d'una acurada tria de fotografies que acrediten els diferents vessants de l'activitat de fotògraf de Jou. Retratista d'estudi de 1920 a 1944 i atent a la realitat ciutadana tota la vida. Jou va ser un home d'una gran curiositat, d'una permanent inquietud, sempre amatent a les novetats tecnològiques, a l'elaboració de productes i la seva comercialització i, més específicament, a la fotografia, els toros i els esports en el camp de l'excursionisme, i de la boxa principalment. Totes aquests vessants queden reflectits en les seves fotografies, però des del nostre punt de vista, més històric que fotogràfic, ens quedem amb les que tenen un valor documental per al coneixement de l'evolució urbanística de la ciutat. Esclar que les fotografies sobre personatges, actes socials i familiars, capten el pols de la vida i de la societat, i que les que recullen algunes mostres de la relació entre motorització, cinema i publicitat tenen avui una capacitat i una força d'evocació excepcionals. Un cotxe amb la matrícula Ge-3106, un camió-camioneta amb la matrícula Ge-1272 i els anuncis compartits de l'Anís el Águila, el Licor Drinkgod i el Teatro Albéniz amb Ben-Hur en els tendals dels camions, i tot en activitats vinculades a Nicolás Regás i a Hijo de Nicolás Regás, en els escenaris del Pont Major ens recorden un temps escolat de fa anys.

Vull remarcar el testimoni fotogràfic dels treballs per a la construcció de la presa de Pedret, la visió del passallís de ?l'Onyar al costat, la construcció de la nova plaça del Mercat, l'escorxador, el pont de l'alferes Huarte o les obres en els ponts de les Peixeteries Velles i de Sant Agustí, ens acosten a alguna de les transformacions urbanes de la Girona del segle XX, que es perden en les boires dels records d'unes generacions que ens estan deixant molt ràpidament i que comencen a situar el nostre propi record boirós en aquesta frontera indefinible del temps.

El llegat de Jou i Parés al CRDI de l'Ajuntament de Girona es va materialitzar els anys 1996 i 199,7 per voluntat de la família Jou-Marí i per iniciativa, principalment, de Josep Jou i Ventajà. Aquest sabia que l'obra fotogràfica del seu pare tenia un destí natural, l'Ajuntament, on han treballat tres generacions de la mateixa família.

Josep Jou i Ventajà va estudiar Dret i es va llicenciar l'any 1946. Però uns anys abans d'acabar la carrera ja havia entrat a treballar a l'Ajuntament, on també treballava el seu pare. Hi va ser recaptador provisional (1939-1941), agent recaptador auxiliar ja amb una plaça en propietat de 1941 a 1945, agent recaptador (1945-1948), auxiliar administratiu interí (1948-1949). Del 8 d'abril de 1949 al 9 d'agost de 1988 fou oficial major lletrat, una mena de vicesecretari i cap de l'assessoria jurídica.

Com es pot deduir, hi vaig coincidir deu anys sent alcalde. I aquí és quan vaig fer coneixença del somriure discret, de la mirada una mica suspesa i sorpresa d'una persona que sordejava una mica i que es mirava la realitat amb una ironia fina i una intel·ligència viva. Hi vam trobar un tàndem excepcional, Ramon Massaguer i Mir com a secretari de la Corporació i Josep Jou i Ventajà com a oficial major. Massaguer i Jou es complementaven i s'entenien amb la mirada quan despatxaven amb l'alcalde, i amb els coneixements del Dret i de la funció pública quan parlaven entre ells. El senyor Jou era tota una institució, un referent, una persona competent i lleial. Puc assegurar que els primers consistoris de la democràcia van fer sort amb aquest equip jurídic de primera fila. Eren una mena d'assegurança, i les seves reticències un advertiment que calia buscar nous camins si ells no veien clar el camí triat. Convençuts de la temporalitat efímera de la política i dels mandats democràtics, convençuts que no hi ha cap valor més preuat que la competència, la solvència i la independència de la funció pública vam establir una manera de treballar que deixava molt clares les línies d'inspiració política, i establia una confiança de complementarietat entre la política i l'administració. Vam fer molta política i vam fer molta gestió, però la gestió s'encomanava als professionals.

El senyor Josep Jou i Ventajà ens va donar sempre una lliçó de professionalitat, de dedicació i de generositat amb la institució que va deixar petjada i va fer escola. Fa poc que ens va deixar i sempre em quedarà la recança d'haver estat fora de Girona el dia del seu funeral. Aquest homenatge als Jou, pare i fill, vol ser un reconeixement personal, i també, en un cert sentit, col·lectiu.