Al final ha guanyat l'opció que no era a la papereta. Ha estat una decepció per al sobiranisme català, un gran alleujament per al Govern espanyol i un respir per als organismes que haurien hagut d'acomodar-se a l'aparició d'un nou estat. Però, per sobre de tot, ha estat una demostració que, sovint, la força dels fets porta a solucions imprevistes.

El referèndum sobre la independència d'Escòcia es va convertir en una jugada a tot o res perquè el primer ministre David Cameron va voler infligir al seu rival Alex Salmond una derrota alliçonadora en un territori on el Partit Conservador té una presència amb prou feines testimonial. Però el pla original de Salmond era presentar als seus ciutadans una alternativa de més autonomia que, en ser refrendada en referèndum, hauria tingut més força que una simple reivindicació de govern a govern. L'opció de l'anomenada devo-max era la preferida a les enquestes, i va ser només per un càlcul polític que no va ser posada a votació. Tanmateix, finalment, la força dels fets ha acabat convertint-la en l'opció guanyadora. Ho ha esdevingut per una via indirecta i precipitada, quan el creixement de les possibilitats d'una victòria del sí ha portat els líders dels tres grans partits britànics a prometre un increment de l'autonomia en una maniobra de darrera hora. Amb la victòria del no, el mandat del poble escocès és clar: romandre dins del Regne Unit, però en les condicions promeses. Hi ha una bona raó per no escapolir-se del compromís: malgrat la derrota per deu punts, l'independentisme ha aconseguit un 45% dels sufragis, més del que podia calcular fa un any. El desig d'un estat propi és minoritari però ferm a Escòcia, i ben segur que ho serà més si les promeses de Westminster acaben diluint-se un cop superat el pànic.

El 45% dels sufragis té més valor si es té en compte tot el que hi havia en joc, i que no ha estat fre per a un milió i mig d'escocesos. Gran Bretanya és un dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat de l'ONU, potència nuclear amb submarins atòmics en un port escocès, aliat especial dels Estats Units, seu de la primera plaça financera d'Europa i titular d'una moneda de primera fila internacional. La separació hauria suposat recol·locar armes nuclears, revisar un pressupost de Defensa del qual depenen accions a tot el món, reajustar la composició de l'OTAN i de la UE amb procediments no utilitzats fins avui, sotmetre a un estrès delicat la solvència del deute públic britànic i posar la lliura enmig d'un estira-i-arronsa entre Londres i Edimburg. Tot i així, el 45% dels escocesos han decidit que valia la pena construir el seu propi estat. No és exagerat afirmar que el referèndum escocès ha estat una demostració esplèndida del valor de la democràcia aplicada amb profunditat.

Tot i les substancials diferències que hi ha entre els dos països i els dos processos, aquest gran exercici ofereix lliçons interessants per al sobiranisme català i per als partits espanyols que es neguen a negociar una consulta amb Catalunya. Per la banda sobiranista, cal prendre nota que aquest espectacle que ha admirat al món ha estat fruit no d'un salt al buit, sinó d'un escrupolós i persistent rigor legal; per al Govern central i els qui en comparteixen les seves tesis, és una prova que les reivindicacions profundes i persistents acaben trobant vies de sortida.