Durant les eleccions europees vam ser molts els que vam cridar que era un error proposar en Jean-Claude Junker, exprimer ministre de Luxemburg, com a candidat a president de la Comissió Europea: No es podia posar el llop a vigilar les gallines.
Luxemburg és el país més ric per càpita d'Europa i això ho fa sense tenir res d'especial, ni turisme, ni indústria avançada, ni serveis excepcionals. Llavors, per què és tan ric Luxemburg? Perquè ha trobat la manera de xuclar recursos dels països veïns, talment com una sangonera.
Fa més d'un mes va sortir publicat a 40 grans diaris internacionals la relació de 340 empreses multinacionals que utilitzaven el Gran Ducat de Luxemburg per evadir impostos en altres països europeus. Entre elles hi ha Apple, Amazon, Heinz, Pepsi, Ikea, Deutsche Bank, Axa, Verizon, AIG... a les quals aquesta setmana s'ha afegit un altre grup amb Disney, Skype, Bombardier, Telecom Italia, Lacoste...
Leak vol dir fuita; Luxleaks, fuita a Luxemburg. És un procés legal pel qual les grans empreses eviten pagar impostos als països on treballen. Luxemburg, Irlanda i Holanda tenen sistemes fiscals per captar la seu de control de les empreses i així evadir impostos. Com ho fan? Si una empresa en el país on treballa té un règim impositiu del 35%, per exemple, munta una filial a Luxemburg que factura serveis a l'empresa. Com que a Luxemburg ha pogut negociar el tipus impositiu -del 0,28% en el cas de Disney- el resultat és que les empreses gairebé no paguen impostos o només en paguen el 5% com a molt. Luxemburg encaixa aquests impostos sense haver fet res, i a sobre el primer ministre es queixa que han de tenir una legió de funcionaris negociant les rebaixes fiscals.
Una cosa semblant passa amb Starbucks a Holanda, on té una filial, Starbucks Manufacturing BV, que torra el cafè per a les altres empreses del grup. Es qüestiona el "preu de transferència", és a dir, l'elevat preu que factura a les altres empreses, de manera que augmenta o disminueix els beneficis de les filials segons el país on es trobi. Una cosa semblant fa Seat amb Volkswagen a casa nostra.
El mecanisme de Luxleaks aprofita una falla del sistema fiscal de la Unió Europea que permet evadir milers de milions de les arques dels estats justament en un moment on fan més falta per la frenada de l'activitat econòmica. De fet, la crisi que patim es deu a la transferència de riquesa a països emergents, a canvis d'usos econòmics amb la irrupció d'internet i les tecnologies digitals, i a la desaparició d'ingressos als estats per evasió de les grans multinacionals i de les grans fortunes.
La primavera de 2013 vaig anar a la fira BizBarcelona a veure si trobava finançament pel nou projecte de reforma de la màquina 2 que hem executat aquest estiu. En aquell entorn només hi havia finançament de risc, és a dir, d'empreses noves amb idees fresques, però em va sobtar l'única empresa que em va escoltar. Em van dir: de finançament n'hi ha molt, el que vulguis, però hauràs de constituir una filial a Luxemburg perquè els que prestaran els diners no volen pagar impostos. No li vaig donar més importància i vaig esperar que la xarxa de finançament del país despertés per al meu projecte, cosa que va passar al setembre de 2013. Així va ser com vaig poder començar la inversió que s'ha executat a l'agost 2014 i s'ha engegat a l'octubre 2014. Però em pregunto si al setembre 2013 no hagués arribat l'obertura del finançament espanyol, no hauria acabat acceptant el finançament de Luxemburg. Us asseguro que sí, perquè ens hi anava la vida de la màquina 2.
Sigui com sigui, l'economia global i digital ha introduït un munt de disfuncions que cal corregir des del punt de vista fiscal. Tenim clar que les economies no creixeran més a taxes superiors al 2%, per la qual cosa l'augment dels ingressos dels estats es veuen limitats en el seu creixement, alhora que han d'abaixar el deute històric. Si a sobre la part que creix més de l'economia evita pagar impostos transferint-los a països amb menys fiscalitat, això no s'aguanta per enlloc.
Encara que no agradi a molts estats, cal una unificació fiscal que impedeixi que un estat ingressi a costa d'un altre de la mateixa Unió, impedir a les grans empreses dissenyar estratègies tramposes per evadir impostos, ensenyar les dents a les enginyeries fiscals PricewaterhouseCoopers, KPMG, Ernst&Young i Deloitte, trobar mecanismes d'inspecció per possibilitar la imposició de les Sicav, disminuir l'efecte de paradisos fiscals com Andorra, Mònaco, San Marino, Liechtenstein... perquè si no ho fem així, el gruix de l'estat el continuarà pagant la classe mitjana, cada vegada més afeblida.
El futur de l'economia s'albira molt complicat, amb unes pensions que no es podran pagar i amb una administració que necessitarà recursos per possibilitar el treball i la supervivència de mota gent. El sistema no està per deixar-lo que tingui fugues d'ingressos, ni per permetre corrupció, ni economia submergida. És un problema de quadrar econòmicament les necessitats, alhora que és d'una justícia social elemental, i tan necessària és una cosa com l'altra si volem que la societat continuï de forma pacífica.
