La literatura i el cinema s'han ocupat en diverses ocasions de les aventures dels pares que, sense deixar d'estimar els fills, lluiten perquè s'emancipin i marxin del domicili familiar quan ja han arribat a una certa edat. En general, aquestes històries es desenvolupen en to de còmedia negra, com passa a la pel·lícula francesa de 2001 Tanguy, què fem amb el nen?

En plena crisi, però, aquest tractament sembla poc oportú. Hi ha centenars de famílies que viuen gràcies a les pensions que cobren els avis. De fet, fins i tot per a les parelles que no necessiten directament els ingressos dels seus respectius progenitors, aquests s'han convertit en col·laboradors imprescindibles.

Si ambdós pares treballen o per qualsevol altre motiu han de passar bastantes hores fora de casa i tenen fills en edat escolar, es disparen les despeses derivades d'activitats complementàries, cangurs, etc. L'alternativa és clara: els avis cuiden els néts. Busquen les criatures quan surten del col·legi, les porten a berenar, les acompanyen al parc, les tornen a casa i potser fins i tot els preparen el sopar i les fiquen al llit.