Nightcrawler és una descripció extraordinària de l'estil de vida americà, dels ideals i valors que regeixen la convivència i donen impuls i direcció a la vida dels seus ciutadans. Com viuen, en què treballen i l'èxit, sinònim de poder i diners, com a objectiu. Amb les necessàries manifestacions externes. Potser és el millor exemple cinematogràfic de societat en què l'home és un llop per a l'home. Un llop solitari que viu en soledat -que no són el mateix. Les relacions neixen de l'interès personal i són per establir domini, possessió i explotació.

El protagonista no té cap principi que no sigui l'assoliment dels seus objectius. El seu límit és el benefici propi -roba, saboteja, provoca assassinats-, i arriba a l'exercici d'una violència extrema si és el camí necessari per a l'obtenció del que busca. Tot està justificat si l'ajuda en el seu propòsit. Empra un llenguatge correcte, convencional i metafòric extret de manuals de cursets de formació amb els eufemismes habituals per amagar conceptes com explotació, domini, espoli o manipulació. Concepte important, perquè s'obre camí com a free lance. La informació no ven. El públic, les classes mitjanes, volen un determinat producte, truculent i violent, que justifiqui la seva por. La inseguretat ven entre els que viuen segurs. L'Estat -la policia- no arriba a la vida real.

Ni és l'únic exemple de fresc social americà ni Los Angeles és la primera vegada que és metàfora de la societat americana. Deu anys abans que Nightcrawler s'estrenava Crash. Un relat més centrat en la dissecció de la classe mitjana, però on s'apuntaven ja la soledat, la incomunicació i la violència com a característiques de l'estil de vida americà. On l'atzar era determinant. Amb una diferència: al final, quan esclataven les dificultats, l'home no era un llop per a l'home. De Paul Haggis a Dan Gilroy, s'enfosqueix la vida a Amèrica.