Fa pocs dies, vaig sentir el comentari d'un jove polític quan, tot just dissolt el Parlament balear, havia acabat el seu exercici de representant del poble. Era cap a migdia i, per casualitat, vaig coincidir amb ell a la terrada d'una cafeteria. Parlava de la intensitat amb què s'havia pres la feina, de l'ardor que hi havia posat, de com havia assistit el portaveu del seu grup amb la finalitat que les preguntes i les respostes que havien hagut d'atendre tinguessin ?gruix i densitat política. Alçava la veu i el podia sentir tothom que volgués. Va dir:

-Estic, us ho assegur, arxiestressat...!

No sé si puc dir que vaig quedar sense paraula. I a la terrada es produí un silenci que potser no tenia res a veure amb aquella expressió, així mateix estranya. Aquell jove que per espai de quatre anys s'ha dedicat a la co?sa pública no solament va dir que se sentia fatigat, perquè això és el que significa la parau?la estrès, sinó que va voler intensificar l'estat de tensió mental en què es troba i afirmà potser, de manera impúdica, que està arxiestressat. Puc suposar que parlava sota la influència de l'any de l'arxiduc? Un prefix és una partícula que s'afegeix davant un lexema. Sovint en modifica el significat, però en aquest cas l'intensifica. Un arxiduc és més duc que no un duc. En posar el prefix "arxi" davant la paraula estrès el jove parlamentari ens informa que es troba estressat però de manera augmentativa. Sabem que el mot estrès és un anglicisme i que significa tensió, ansietat, fatiga, esgotament. Així que el jo?ve està arxiestressat. La pregunta que ara em faig és la següent: per què no ha fet servir un altre prefix més normatiu? Per exemple, per què no ha dit: estic hiperestressat? Podria haver dit: he acabat les sessions parlamentàries amb un estrès crònic. No ho ha fet. Per què?

El prefix "arxi" té, a vegades, una certa connotació de noblesa manllevada, de senyo?riu forçat. He sentit, a vegades, la paraula arximilionari, referida a la persona que té molts de milions, diners en abundància i és molt rica. No és una paraula que facin servir les classes populars. Sabeu que cada estament social té les seves paraules fetitxes, el seu propi lèxic. M'atreviria a dir que cada classe social té la seva gramàtica i, amb la gra?màtica, es perpetuen les seves pors, tam?bé, els seus privilegis. La paraula arximilionari diria que és pròpia de la burgesia de mig pèl. En català hi ha algunes paraules que comencen amb el prefix "arxi", per exemple: arxipèlag, arxivador, arxidiòcesi, arximandrita, que és el títol que es dóna al superior d'una comunitat monàstica de l'Orient cristià, arxiconegut, arxiprestat, arxisatisfet...

Es podria dir que aquell jove estava arxisa?tisfet d'estar arxiestressat? Crec que, pel to en què va dir-ho, l'afirmació no seria errònia. Potser pensava que l'arxiestressament li procuraria un bon lloc a les llistes electorals del seu partit, que si els capitosts s'adonaven de l'entusiasme que havia posat en la feina, llavors el fet d'estar arxiestressat es convertiria en un capital polític, la qual cosa vol dir que, políticament, seria arximilionari.

Ara no sé si la paraula arximilionari forma part del discurs neoliberal. Quin paper juga en l'imaginari del capitalisme reformat? Hi ha paraules que salten insistents i conten la història d'aquell que les diu. Perduda en l'inconscient col·lectiu en un llac desconegut i immòbil, apareix inesperadament com una ànima errant. I, potser, per ella mateixa és un projecte de vida, una ideologia redemptora.

Amb els anys he conegut alguns arximilio?naris, no gaires. L'atzar féu que les nostres vides s'aproximassin durant un espai de temps breu. No m'ensenya?ren la fórmula que els havia servit per enriquir-se; però potser no vaig ésser capaç d'aprendre-la. Estaven una mica arxiestressats, però tenien un concepte molt alt d'ells mateixos. L'auto?es?tima, diuen, és a la base del neocapitalisme.