A Francesc A. Picas, sobre «Història de la persecució religiosa a Catalunya

(1936-1939)»

LluÍs Roura. L´Escala.

Amb motiu de la mort de Maria Perxés vaig fer un article en memòria seva, publicat en el Diari de Girona el passat 7 de juny. Al cap de tres dies es publicava en aquest mateix diari una carta del senyor Francesc A. Picas, puntualitzant respectuosament vers a mi algunes coses sobre el Mas Perxés d´Agullana, referents a la guerra civil i que jo no en vaig fer esment, ja que mai Maria Perxés va comentar res de l´escabrós tema que va viure la seva família. Però ella sí que parlava del que ja sabem tots referent a Lluís Companys, i del rol històric que va tenir el Mas Perxés aquells dies.

Jo vaig contestar a la carta del senyor Picas, dient que jo desconeixia aquest tema, tal com ell ho va explicar de manera tan tràgica. Jo vaig dir que tal vegada seria bo que algú escrivís un llibre d´aquells fets, d´una altra guerra civil que ningú sembla no gosar escriure, i seria bo que ho escrivissin els que ho varen viure, i que ja aviat seria tard.

Doncs el senyor Francesc Picas, amablement, i li ho agraeixo, m´ha enviat un llibre escrit per ell, Història de la persecució religiosa a Catalunya. 1936-1939, editat el 1990 , i el que m´ha enviat és de la cinquena edició... És realment esfereïdor, per no dir espantós, el que narra en el llibre, mai he pogut entendre ni entendré aquest odi als religiosos i a les religioses en aquella guerra, algú m´ho pot explicar?... Però en anar llegint, tampoc és tan lluny del radicalisme religiós que passa en certes parts del món avui, que tots sabem de què parlo, i que no cal ni anomenar

El senyor Picas descriu el fet tràgic de Vilabertran: «Al monestir de Santa Maria hi ha una valuosa Creu de plata, que fou un donatiu del rei Jaume ll del 1295. En esclatar la ferotge persecució religiosa, l´alcalde d´esquerres de Vilabertran i president del Comitè, però amant de l´art, va amagar la Creu dintre d´una tina buida del Sindicat. El sector extremista del Comitè buscava la Creu. Detingut el ­senyor rector, mossèn Artur Rovira, li exigiren l´entrega de la Creu. Davant del seu silenci, el lligaren a un sac, el ruixaren de gasolina i el cremaran viu»

I el senyor Picas diu més: «Si Jordi Pujol , el 18 de juliol del 1936, hagués tingut 25 anys, i atès que va a "missa", que és banquer, empresari, polític de centredreta, propulsor de la llibertat d´empresa, i que té fama de tenir diners, hauria estat perseguit i buscat per qualsevol Comitè o Patrulla de Control de ciutat o poble, i assassinat, o detingut per un dels vuit tribunals populars que Companys creà l´octubre del 1936, el qual l´haurien declarat "facciós i reu de mort"».

Res afegeixo, ni res trec, sols he volgut deixar constància d´aquest llibre que he rebut del senyor Francesc A. Picas... i que potser hauríem de llegir amb deteniment per tal que cada un n´extreguéssim la nostra reflexió.

Resposta al senyor Lluís Carrillo

JOSEP MARIA BOSCH. girona.

Al Diari de Girona del passat primer de juliol llegeixo una carta que m´ha cridat molt l´atenció, ja que és allò que en diuen una «resposta de manual». Es tracta de la resposta del Sr. Lluís Carrillo a una carta anterior del Sr. Boronat. Com que, afortunadament, no conec cap dels dos ni tinc res en favor ni en contra de cap d´ells, em permetré d´intervenir en el tema, conscient del risc d´allò que diu la dita, «dos es barallaven i el tercer va rebre».

I, si em decideixo a intervenir, és pel fet que la resposta del Sr. Carrillo és la típica que, en les Escoles de Negocis, en diuen «de manual». Vegem-ho.

- El Sr. Carrillo compara el Sr. Boronat amb Hitler, Castro, etc., etc€ però resulta que si llegim l´escrit del Sr. Carrillo, no difereix en absolut dels discursos de Franco, Hitler, Castro, Chavez, Maduro o Mussolini € o, fins i tot, Kim Jong-un.

- El Sr. Carrillo parla de feixisme. I no s´adona d´allò que sempre els passa als que no estimen la Democràcia: titllen de feixistes els altres quan ells són els autèntics feixistes. Són com aquell conductor que va en sentit contrari per l´autopista i assenyala a tots els altres, dient-los que són ells els que ho fan malament.

- El Sr. Carrillo pregunta si s´ha perdut quelcom: Home, Sr. Carrillo, si estem al 2015 i vostè es manifesta com al 1965€ ha perdut cinquanta anys: bé, potser no els ha perdut com a temps, però, almenys, sí que ha perdut tot el que la història d´aquests anys ens ha ensenyat, bo i dolent.

- Em permetrà que li digui, Sr. Carrillo, que el darrer paràgraf del seu escrit supera, amb escreix, la tristament famosa Carolina Punset, ídol de les xarxes aquests darrers dies. I jo vull dir-li, Sr. Carrillo, que això vostè no ho ha pas après en aquests llibres que branda contra el Sr. Boronat: això vostè ho ha après sintonitzant aquelles emissores que defensen el totalitarisme i fan apologia de l´odi. Per cert, Sr. Carrillo, m´agradaria que vostè, amb l´ajuda d´aquests llibres que li donen superioritat moral sobre la resta de mortals, em contestés una pregunta que ningú m´ha sabut contestar fins avui: per què aquests mitjans que defensen el totalitarisme són tots a Madrid i no n´hi ha cap a Barcelona, Bilbao, Sevilla o Saragossa, per exemple? Pot ésser que sigui -miri-ho, si us plau als seus llibres- perquè estan més propers als centres de «dinamitzadors culturals» com ara COPE, FAES, PP, VOX, UPyD, etc.?

M´agradaria molt conèixer la seva opinió, amb llibres o sense, benvolgut Sr. Carrillo.