amb la mort de José María Ruiz-Mateos, als 84 anys, aparentment arruïnat i objecte de contínua persecució per part dels jutges, desapareix d'escena un d'aquests personatges excessius i absurds que tant públic tenen a Espanya. El patriarca de Jerez pertanyia a la mateixa estirp de Jesús Gil, Luis Roldán, el Dioni, Javier de la Rosa, Mario Conde, Francisco Paesa, Correa i El Bigotes, Amedo i Domínguez, Díaz Ferrán, Julián Muñoz (el que va ser alcalde de Marbella i xicot de la Pantoja), i de tants altres, de més o menys significació, que van ocupar càrrecs de relleu, van pastar diners, van ser objecte d'afalac en els mitjans, i van rebre tota mena d'honors, inclosos els acadèmics, abans que tota la tramoia que havien muntat per la seva major glòria s'ensorrés amb estrèpit atrapant-los a ells a sota.

L'admiració inicial per aquesta classe de personatges fa pensar sobre el dubtós criteri de la ciutadania a l'hora de seleccionar els seus models de referència. I sobre la seva falta de perspicàcia per separar el gra de la palla. L'escriptor Javier Marías, al retorn de les vacances, fa una amarga reflexió sobre els gustos d'un sector majoritari del poble espanyol i reconeix que el deprimeix la constatació que "el nostre país ha preferit sempre el groller i el cursi, el traç gruixut, la guitza, el tavernari, l'astracanada i l'acudit penós". L'anàlisi que ell fa es refereix preferentment a l'estil de cinema i de televisió que hem heretat de la dictadura (actualitzant és clar), però pot molt bé servir com a descripció del paisatge social i polític d'aquests últims quaranta anys. De fet, la majoria dels personatges abans esmentats van treure les dents a les acaballes del franquisme i allí van adquirir les formes i maneres que els havien de servir per obrir-se pas en la vida. Unes vegades, a cops de colze, i altres, amb la complicitat d'una classe política de la qual es van fer socis privilegiats. I, possiblement, de tots ells, siguin Ruiz-Mateos i Jesús Gil els que ofereixen més similituds quant a estil, objectius i comportaments.

Ruiz-Mateos, que va construir dos conglomerats empresarials especulatius i fraudulents, va ser el primer a comprendre els avantatges d'exercir la política per aconseguir una posició d'avantatge (va ser eurodiputat) i de l'ús de la publicitat i del futbol (va ser president del Rayo Vallecano) per promocionar-se. En una ocasió va comparèixer en un jutjat vestit de "Superman". I en una altra, va intentar donar-li un cop de puny a Boyer, el ministre socialista que havia expropiat Rumasa, al crit de "¡Que te pego leche!", una expressió que es va fer famosa.

Aquest ensenyament el va aprofitar després, perfeccionant-lo, Jesús Gil, que va fer de la política i del futbol dos ressorts importants per fer diners i guanyar popularitat. En el futbol es va fer amo de l'Atlètic de Madrid (un club del qual un fill seu és encara directiu). I en política, va crear un partit polític, el GIL (Grup Independent Liberal), que va aconseguir les alcaldies de diversos municipis importants de la Costa del Sol. Fins que va cometre l'error de controlar Melilla i Ceuta, dos enclavaments estratègics. Llavors, el PP i el PSOE es van posar d'acord per contenir l'amenaça populista i tallar-li les ales.