La por

Em sembla una reflexió extraordinària. Una vegada un amic em va dir una cosa semblant, mentre mirava l'infinit i mossegava un frankfurt: "Hem d'estar preparats per a tot". Són sentències ?-ens pot passar qualsevol cosa en qualsevol moment i hem d'estar preparats per a tot- que d'entrada semblen terrorífiques. A mi fa uns anys m'ho semblaven. Però un dia comprens que és tot al contrari: són les paraules més alliberadores que pots sentir.

Tornem al jubilat francès. És possible -fem ciència-ficció- que després dels atemptats a París tingués por. O que la seva dona tingués por. És possible que per descansar de tanta tristesa i tanta por decidissin marxar de França uns dies i busquessin una ciutat petita i tranquil·la: Girona. És possible que haguessin anat a dinar a la Penyora -continuo fent ciència-ficció- i que després haguessin decidit passejar una estona pel Barri Vell, caminant a poc a poc, a estones parlant i a estones en silenci, relaxats. És possible que ella hagués vist l'estàtua del Cul de la Lleona i li hagués assenyalat i que a ell li hagués fet gràcia -mira, aquí diu que si li fas un petó al cul, tornaràs a Girona- i és possible que ella hagués rigut -quin costum més estrany-, i aleshores, cap a les quatre de la tarda, i això ja no és ciència-ficció, és quan ell s'enfila a les escales, rellisca i es mata. En realitat va morir al cap d'unes hores, a l'hospital Josep Trueta.

Tinc una amiga que sí que té por dels terroristes i pateix molt. El seu home intenta tranquil·litzar-la i li diu que no tingui por, que no passarà res. Però no se'n surt; ella té por igualment. Al meu parer la tàctica és equivocada: no la pot convèncer que no passarà res perquè no li ho pot assegurar. Intentar tranquil·litzar algú d'aquesta manera és pràcticament impossible perquè no s'acaba mai: la persona que té por continuarà necessitant proves que no passarà res fins a l'eternitat. I això -que no passarà res- no ho pot garantir ningú, mai. Diria que només funciona entre mares i nens petits. La resta ens hem de tranquil·litzar sols. I com es fa? Assumint que ens pot passar qualsevol cosa en qualsevol moment. La meva amiga: "Però tu creus que els terroristes ens mataran?". "Home, hi ha la possibilitat. Que un dia decideixis anar a passar el dia a Barcelona i de cop voli tot pels aires és possible. Però també és veritat que és molt i molt poc probable i que no val la pena deixar de ser feliços per això".

Tenir por és una de les coses més fastigoses que et poden passar. Se t'enganxa per tots els porus i no et deixa respirar. I amb la por hem de ser implacables perquè la vida passa molt de pressa -molt, ara ja n'ha passat una mica- i viure amb por -encara n'ha passat una mica més- viure amb por no val la pena.