Per què els mitjans de comunicació han d'elaborar informacions sòlides i profundes si vostè, que ja no és considerat un oient o un lector, sinó un consumidor, el que triarà és el canal televisiu més trepidant amb més crits i més agressivitat? Sigui espectacle esportiu, de successos o, el que està de rabiosa actualitat: el xou polític. Per què perdre el temps en caríssims 30 minuts o invertir en el vell periodisme del matís i de contrast amb periodistes orfebres, si el que vostè reclama, com diuen els índexs d'audiència, és una dosi diària de víscera i entranya? Per què enyorar els debats de savis de José Luis Balbín, de ritmes pausats i fum espès de pipa, quan qui triomfa avui és Ferreras, el Fast and Furious del periodisme polític de colors llampants, crits i connexions accelerades amb òxid nitrós. Per què reflexius programes com La vida en un xip si hi ha en Cuní sobreactuant amb debats tan morbosos com puerils per l'esdevenir del país, com ara un cara a cara entre Homs i un cadàver polític? Per què tertúlies amb gent sàvia i íntegra, si poden muntar tertúlies de gent que insulta i que defensa només la seva trinxera?
Per què partits polítics treballats des de la ideologia i la base, si vostè votarà el Frankenstein de torn fabricat per la tele i els poders econòmics? Un dels fenòmens més fascinants són els programes polítics de les nits de dissabte. Què ha passat amb els dissabtes? Ja no sortim a sopar? No anem a fer una partida de cartes amb els amics o ens dediquem simplement a mirar la llar de foc? Ara dediquem els dissabtes a la nit a fabricar bilis davant la televisió. La televisió és, en bona part, allò que vol l'oient, avui convertit en consumidor. Qui recorda Balbín, en temps de Ferreras?
