Un: Passejo amb la meva filla per la Devesa de Girona. Segons com bufi el vent, fa olor de salnitre de la mar o al torrat del cafè de la Nestlé, limítrofa. Tot sembla prendre l'aspecte de normalitat i vida quotidiana que encaixa amb un diumenge gironí. En un banc dels jardins, sota el bust del compositor Juli Garreta, una parella de mitjana edat té sexe (un missioner) a plena llum del dia. Saps que hi ha un Pokémon deixat anar?, dic a la nena perquè no miri. ¿Aquest senyor ha atrapat un Pokémon?, pregunta pel forcejament. De sobte el caos i l'insòlit han ensorrat aquella suposada normalitat aparent. El sexe sembla atorgar certa autenticitat als amants (i llevar-nos-la a nosaltres, al pare i la filla). Els torna tan elementals com només pot ser-ho una criatura a la natura.

Dos: Una parella de nou casats es deixen fotografiar a la porta de l'ajuntament. La plaça del Vi llueix engalanada per a l'ocasió. Una de les amigues de la núvia comenta que per allí passa un dels nois de 'Mujeres, hombres y viceversa'. La núvia li demana fotografiar-se amb ell. "Està boníssim", diu la núvia a les amigues una vegada que l'estrella mediàtica es retira. "Casa't amb ell", replica el nuvi sense perdre el somriure. "Oh, carinyo, t'estimo tant!", diu la núvia estenent un mantell de seny sobre l'escena.

Tres: És un dia de platja a s'Agaró. Xerrades de dones i homes: cotxes, política, l'estat físic del proisme, l'inici del col·legi dels nens. Un grup més acalorat discuteix sobre la independència de Catalunya. Un crit interromp l'escena. Algú que demana auxili, suposo, i que s'ofega en aquell mar planer com una làmina. Tot seguit el copien centenars de crits de gent que, mòbil en mà, s'acosten a la riba. És la morbositat dels banyistes que volen gravar com algú mor ofegat. M'equivoco. El que busquen són els pokémons que, sento, es veuen mar endins. Centenars de persones miren el món a través dels seus mòbils oblidant-se de la resta. Els pokémons són whatsappejats, m'agradats o tuitejats a milers de contactes.

El caos, l'il·lògic, l'insòlit i irreal, conviu amb nosaltres encara que caminem confiats sobre la cornisa d'una suposada "normalitat" aparent. Tot el que no quadra és "anormal" i ens fa mirar a una altra banda. Evadir-nos mirant els pokémons o admirant els famosos. El present en què vivim la realitat sembla haver-se convertit en tan sols això: una corda fluixa.