Un recent article de Foreign Affairs parlava clar sobre els vents de canvi que afecten Occident, després dels triomfs del Brexit (al Regne Unit) i del Republicà Donald Trump (a EUA). Amb una característica fonamental: durant els propers mesos serà Europa continental la sotmesa a prova i sabrem si sucumbeix al neonacionalisme que ha sacsejat el món anglosaxó o si les democràcies liberals posen murs de contenció eficaços.
Per ara, les enquestes beneficien qui enarbora banderes contra l'establishment globalista. En 15 dies sabrem si es confirma el triomf del No en el referèndum constitucional italià, afavorit pel primer ministre Renzi (qui ha deixat entreveure que dimitiria, en aquest cas) i si el candidat de la ultradreta austríaca, Norbert Hofer, s'alça amb la presidència del país.
Al març, també coneixerem si el populista holandès Geert Wilders es fa amb el primer lloc en les eleccions dels Països Baixos. Però la cita més important serà al maig, quan tot apunta que la líder del Front Nacional francès, Marine Le Pen, disputarà la segona volta de les presidencials amb el candidat que esculli el centredreta... i aquí hauria d'acabar el malson, ja que l'opció populista alemanya (Alternativa per Alemanya) no pot disputar, encara, la victòria a la cancellera Angela Merkel.
Però el triomf del controvertit Trump ha disparat les pors. I es tem un efecte contagi que acabi fent possible l'impossible en els dos països principals del continent (és a dir, una presidència de Le Pen, a França i un primer lloc dels populistes alemanys). Segueix sent poc probable, però si els dirigents europeus no pal·lien el malestar causat per la globalització en àmplies capes de la població, 2017 podria passar a la Història del continent. I no per bé.
