L'àlbum The Velvet Underground & Nico va sortir al mercat fa exactament mig segle, el mateix any, 1967, que Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band, de The Beatles, i Their Satanic Majesties Request, de The Rolling Stones.
L'escena musical nord-americana estava dividida aquella temporada en dues tendències. La costa oest del país vivia un moment dolç, amb grups com The Doors, Grateful Dead, Jefferson Airplane, Mothers of Invention, etc. Els màxims exponents del segon corrent, el del soul i el rhythm & blues, tant negre com blanc, eren Aretha Franklin, Sam & Dave, Arthur Conley, The Supremes, Box Tops, The Monkeys...
Al Regne Unit, noms com Traffic, Cream, The Kinks, The Who o Eric Burdon & The Animals acompanyaven els Beatles i els Stones.
La Velvet, apadrinada per Andy Warhol i amb la veu de Nico, va gravar un gran treball, creativament més ric que qualsevol altre. El disc va passar fugaçment pel Top 100, va fracassar en les vendes i ja no va tornar a les llistes. Per sorprenent que resulti, ni la crítica novaiorquesa, la que suposadament era més audaç, hi va apostar al principi. Avui, se'l considera un dels millors LPs de rock de la història.
