En la pel·lícula La senda dels elefants (1954), el triangle amorós entre l'amo, la seva dona i el capatàs d'una plantació a Ceilan (avui Sri Lanka) queda desdibuixat per l'epidèmia de còlera, la sequera que causa estralls i la bandada d'elefants enfurismats que arrasen la mansió construïda enmig del camí que travessa la selva per arribar al riu. La tossuderia dels proboscidis en seguir, peti qui peti, una senda mil·lenària és una reacció pròpia de la seva naturalesa animal, guiada per l'impuls de l'instint. També entre els humans existeix un alt grau d'animalitat que acompanya algunes conductes, tot i que predomina el raonament per solucionar problemes.
Aquesta introducció permet assenyalar el ressorgiment del dogma econòmic de retornar a la senda del creixement, que és compartit tant pels economistes neokeynesians (partidaris de la intervenció publica per estimular l'economia) com pels neoclàssics (pregoners de l'estabilitat pressupostaria i contraris al dèficit públic). Uns i altres associen, sense pal·liatius, el creixement amb progrés i benestar.
Ara bé, és defensable un creixement a qualsevol preu quan s'ha demostrat abastament ha augmentat la desigualtat en la distribució de la renda i la riquesa? És possible un model de creixement compatible amb un desenvolupament sostenible? Rotundament no. Tot plegat respon a l'estratègia del capital que, en temps de crisi, busca decréixer per generar noves condicions de rendibilitat que permetin una posterior recuperació econòmica. Pel camí s'han aprovat retallades pressupostàries en els serveis públics essencials o s'han privatitzat a preu de saldo.
D'aquí la incongruència d'alguns economistes que, sota la bandera de l'ecologisme, reclamen el dèficit zero com una mesura per regular el creixement. De fet, actuen com a incendiaris incontrolats que fan el joc a les polítiques d'austeritat.
En canvi, els economistes heterodoxes estan en contra del creixement pel creixement. Són conscients que genera desigualtat, incrementa l'explotació laboral i augmenta l'espoli de l'entorn natural.
Per tant, una alternativa econòmica transformadora passa per a la reducció de la desigualtat (una distribució de la riquesa més equitativa) que s'ha de compaginar amb un creixement sostenible. No hi ha un conflicte insuperable entre equitat i eficiència.
L'economista John M. Keynes va encunyar l'expressió «animals spirits» (o comportaments irracionals) per referir-se a la influència en les decisions econòmiques tenen la naturalesa humana i l'estat d'ànim de les persones.
És a dir, els «animal spirits» dels economistes del Fons Monetari Internacional han de deixar d'actuar com una bandada d'elefants. La sort del planeta està en joc!
